Dies de primeres vegades

Indiscutiblement aquests dies es defineixen així. Ara toca posar empenta i determinació per anar construint primeres vegades, i que aquestes aviat deixin de ser-ho per passar a formar part de la meva quotidianitat. Com molt bé em deia una amiga per missatge, res és estrany, simplement tot és nou i ho estic estrenant. Ara mateix estic immersa en el procés de reconvertir les coses “estranyes” en “familiars”, i en aquest sentit sento que cada dia m’acosta una mica més a la normalitat. Perquè ho entengueu, al principi em feien pànic els autobusos, em veia incapaç d’arribar a enganxar com funcionaven les línies, en canvi, dos dies després ja començava a mourem amb una certa “soltura”. El mateix passa amb l’italià, primer se’t fa estrany estar rodejat d’una llengua que no es la teva, però poc a poc es va convertint en un rumor que forma part del so habitual que t’envolta.

També han sigut dies de primeres vegades de molts tràmits, la majoria del quals ja he fet (codice fiscale, abonament del bus, certificat d’arribada de la universitat, etc...). Tot i que és una mica saturant, tot això també t'ajuda aquests primers dies, perquè són coses que has de fer i t’obliguen a moure’t i a espavilar-te.

I dies de primers cafès amb altres persones que estan com tu. Per ara tinc un cercle reduït de gent al voltant, però el tinc i hi estic a gust. Dimarts, a les xerrades de benvinguda, ens vem anar trobant quatre catalans i una madrilenya, i com que ara tots estem amb la predisposició i la ment molt oberta (bàsicament perquè ho fa el sentit de la supervivència), de seguida hem creat un petit entorn de seguretat, de descans... uns instants en que podem deixar d’esforçar-nos per construir i simplement relaxar-nos, riure i disfrutar.

I segueixo feliç, perquè veig que estic aprenent a deixar fluir, a no forçar, a saber-me portar. Sé que quan hagi passat el temps, recordaré aquesta setmana com una de les més estimulants de la meva vida.