L’illa esquerdada

Fa tres o quatre dies vaig estar a Venècia, on durant un dia i mig em vaig treure la disfressa de pseudoromana per tornar a ser una turista qualsevol. I crec que això és el que més em va agradar d’aquestes hores en què vaig poder deixar d’esforçar-me per simplement gaudir i, durant un parell de dies, tornar a ser una barcelonina de visita per Itàlia. 

A Venècia ja hi havia estat de petita, però era tan petita que el poc que recordo no és mereix ser considerat una primera visita a la ciutat. Una ciutat que, per altra banda, és més aviat una extensió de terreny esquerdada en mil trossets que s'articula gràcies als petits i grans ponts que hi ha i que actuen com si fossin la cola d’un gerro trencat i enganxat.

És una illa curiosa, com molts diuen “destartalada com tota Itàlia”, però als meus ulls amb gràcia i encant. És una ciutat romàntica, amb el punt decadent que requereix i l’exotisme que aporten els aparadors plens de màscares i els canals plens de gòndoles. Tot i això, aquesta vegada el romanticisme ha quedat desplaçat per la propera vegada que hi torni amb el Marc, i ha donat pas a una visita de quatre amics amb poc bagatge junts, però que ara ja comparteixen una pàgina més dels seus respectius àlbums.

Això si, veure i sentir l’olor del mar de Venècia, em va fer adonar del molt que el trobava a faltar. Encara que Roma el tingui a prop, a la pràctica és com si no hi fos perquè ni es veu ni se sent, i tot i que mai m’hagi considerat una persona de mar, veure’l i notar-lo em va fer sentir a prop Barcelona, i per tant, de tots vosaltres.

Els somriures de Roma

Hi ha moment que l’energia positiva es dispara dintre meu i em sento radiant. Aquesta tarda m’he sentit així i per això, abans que em passi l’efecte, vull escriure quatre ratlles i intentar plasmar el que sento. Hi ha dies que Roma és especialment generosa i em regala somriures en forma de moments, persones o detalls. No sé massa com explicar-ho, però hi ha moments en que sento l’absoluta certesa de que estic en el lloc i el moment que em toca. He hagut d’esperar molt per viure això, però cada vegada tinc més clar que era perquè el meu pas per Roma havia de ser ara -ni abans, ni després-. Em fa sentir molt feliç poder tatxar això de la meva llista de “coses que alguna vegada m’agradaria fer”, perquè crec que Roma esdevindrà la transició entre dos moments vitals diferents, i per això m’agrada viure-ho sent-ne plenament conscient. És possible que arribats a aquest punt alguns ja us hagueu perdut, però ja saber que m’agrada massa expressar tot el que em passa per dins (i just ara s’acaben de posar a sonar les campanes de Sant Pere, quin moment tan perfecte! No us podeu imaginar el seu so, diferent a les altres... tenen una gravetat capaç de commoure a qualsevol). Bé al que anàvem...

També m’agradaria aprofitar aquesta entrada “inconexa” per expressar-vos el meu agraïment als que m’esteu seguint. Les vostres felicitacions pel blog i els vostres comentaris m’omplen immensament. Estic molt satisfeta d’haver obert aquesta finestra però on podeu treure el cap i veure’m en el meu dia a dia a Roma. Us asseguro que us tinc molt presents a tots, i tinc moltes ganes de veure-us.

Una abraçada!

Per cert, demà marxo a fer una visita fugaç a Venècia, així que ja us podeu imaginar de què anirà la propera entrada. 

Benvinguts a casa "meva"

Com ja us vaig avançar el meu pas pel Trastevere ha sigut breu i intents. Després de 15 dies que han sigut un regal, la meva aventura romana m’ha portat a un altre pis de la mateixa banda del riu però més a munt, per sobre del Vaticà. Tot i que em sap greu haver marxat d’una zona que en temps record vaig aconseguir sentir molt “meva”, agraeixo poder establir-me en un lloc de manera definitiva, i sobretot, haver perdut de vista la companya sorollosa que em va obligar a dormir amb taps gairebé cada nit.

Ara ja estic instal·lada i amb tota la roba fora de les maletes. He equipat l’habitació amb llençols, nòrdic, penja-robes... i també la cuina amb el poc que necessito: una paella, una cassoleta per poder fer-me el sopar i quatre plats. Pel que fa al menjar “faccio la spesa” en quantitats estranyament petites, i és que comprar per un és una altra cosa nova per a mi. Així com conviure amb altra gent, una experiència que fins ara no havia tingut mai (crec que no tindré les companyes més polides del món, però mentre l’ambient sigui bo, saber que estaré aquí per cinc mesos ajuda a relativitzar molt les coses). 

El que m'agrada, però, és que el pis m'ha permès tornar a tenir moments tan rutinaris com una estona per cuinar, per escoltar música, o simplement per estar estirada al llit llegint, és a dir, torno a tenir una vida normal.

L’habitació està bé en “termes romans” (no tant en “termes catalans” i més si tenim en compte els preus que es paguen). Està moblada amb el més bàsic, però té tot el que necessito, i és ample i amb molta llum. La cuina sembla treta d’una pel·lícula de tons sèpia, però el rotllo “vintage” té la seva gràcia. I els lavabos... els lavabos millors deixem-los estar, que avui m’he passat una hora i mitja netejant el que crec que feia dos anys que no netejava ningú... però ja se sap, “pazienza”! Del menjador no us en puc parlar perquè directament no existeix (com en tants pisos de lloguer romans), però sens dubte el millor del pis és la terrassa. La primera nit la lluna plena va venir a donar-me la benvinguda, i això, sumat a la cúpula de Sant Pere il·luminada, em va enamorar. Com bé em va dir el meu pare he canviat l’”skyline” de Barcelona pel de Roma, així que ara els qui em donen el "bon dia" són el Vaticà, els Apenins nevats i les teulades de Roma.

Tot i això, encara estic en el procés de sentir aquest lloc com a “meu”, suposo que és normal tenint en compte que en dues setmanes he viscut moltes coses i que aquí només hi porto tres dies. A més, fins ahir a la nit no vaig acabar de conèixer totes les meves companyes de pis, tres noies italianes de diferents llocs d’Itàlia (tot i que una marxarà a finals de mes i sembla ser que al seu lloc vindrà una noia espanyola).

De moment la meva única obligació acadèmica és el curs d’italià que ens fa la universitat de manera gratuïta i que vaig començar dilluns, però sembla que poc a poc el temps torna a agafar un ritme més estable, i tot i que la meva vida aquí segueix sense comptar amb gaires rutines que m’ordenin els dies, cada vegada em vaig fent més a tot el que m’envolta. Fa poc més de dues setmanes que vaig arribar a Roma, però ja començo a tenir llocs, coses i persones que reconec com a familiars entre tantes coses noves. Això si, ja tinc ganes de començar la universitat i les diverses coses que vull fer i passar a tenir un dia a dia més definit, crec que això m’ajudarà a sentir-me més integrada en el ritme diari de la ciutat, i em farà sentir aquesta experiència d’una manera més plena. 

Nit de “Grechetto” i italià

Avui ha sigut un dia molt intens, però abans he d’explicar-los la nit d’ahir divendres i fer-vos un breu resum de com he passat aquests dies d’entre setmana. Des que va marxar el Marc, els tres dies que separen dilluns de divendres es podrien definir com a dies de burocràcia i cafès. La veritat és que les qüestions burocràtiques han sigut una mica pesades i pràcticament m’han portat cada matí a la Sapienza. A més, per si no tingués prou amb els papers que havia de fer, també em vaig dedicar a perdre’n d’altres que ja tenia (sí, el meu jo desastre ha vingut amb mi a Roma). Concretament el document que vaig perdre, encara no sé com, era el carnet de la “mensa” (que per sort ja torno a tenir), i és que val molt la pena! La mensa és el menjador universitari i els estudiants Erasmus a la Sapienza tenim dret per només tres euros a dinar o sopar un menú molt complet que compta amb un primer i segon plat, acompanyament (“contorno”), pa, beguda i postres, i la qualitat ha sigut una grata sorpresa.

I així, entre papers i històries vàries va arribar divendres vespre, una nit per recordar. La cosa ja va començar bé quan la Marelia, la propietària del pis que avui estreno, em va trucar per quedar a les 20.30 i donar-me les claus. I com això volia dir que ahir era la meva última nit com a “veïna” del Trastevere, el grup “carpeta” ens vem reunir al que encara era el meu barri per passar una deliciosa nit de “San Valentino” pels animats carrers del Trastevere. El sopar va ser immillorable, una porció de pizza de mil i un formatges i una “arancine” (una bola d’arròs arrebossada i que pot portar moltes coses dins molt típica de la zona de “Napoli” –en aquest cas era de salsitxa i bolets-) que ens vem menjar, mentre veiem un espectacle de carrer, a les escales de la font de la piazza de Santa Maria del Trastevere. 

Però la millor part va començar quan vem traspassar la porta de la vinateria que la setmana passada havia descobert amb el Marc, i que ja aleshores m’havia captivat. La cosa ja tenia la seva gràcia des del principi ja que per entrar havies de picar un timbre i el nostre amic Genaro, el propietari del local, t’obria la porta. Us heu d’imaginar un local d’aquest que a mi m’agraden, d’aquests que “tenen algo”, amb llibres de decoració, llum fosqueta tirant a vermella, i música molt ben triada... Un cop dins, el mateix Genaro ens va venir a preguntar que volíem i com que cap de nosaltres és gaire entès en qüestió de vins vem deixar que ens sorprengués, i la sorpresa va portar el nom de “grechetto”, un vi blanc finíssim que ens va acompanyar durant tota la conversa. El millor va ser, però, quan el Genaro va aparèixer amb l’ampolla de vi i “per cortesia” ens va convidar a la segona copa, a més de tallar-nos trossos de xocolata negra boníssima amb una mena de taula-guillotina que tenia allà. Li devíem transmetre alguna cosa molt positiva, perquè al cap d’una estona va tornar amb l’ampolla, va agafar una cadira, va seure amb nosaltres i ja no vem parar de parlar italià i escoltar historietes romanes i napolitanes fins les tres del matí. Tothom va anar marxant i allà ens vem quedar nosaltres quatre amb el Genaro. L’ambient es va tornar tan familiar i tan còmode que vem acabar fumant “una sigaretta” dins del local i disposant dels espais com si fossin casa nostra. Us asseguro que per mi la nit no va poder ser més bonica, i quan em ficava al llit només podia pensar una cosa: això és Roma!   

Primer viatge dins del viatge

I en ple procés d’adaptació has arribat tu per aportar-me una mica d’aire, com qui en una cursa s’atura a respirar i a agafar forces per seguir. Ja saps tot el que penso i sento, i estic segura que tots dos sentim amb la mateixa intensitat que aquests dies han sigut magnífics. Quatre dies en què hem viscut Roma com dos turistes més, però que a la vegada han estat una experiència diferent. Mentre la major part de visitants esperaven fer la visita al Vaticà, tu estaves més interessat en conèixer els meus llocs de referència, com el carrer del meu proper pis.

Amb tu he pogut canalitzar totes les sensacions que tenia acumulades després de cinc dies molt intensos, i m’he pogut permetre obrir una mica les comportes per deixar anar pors i nervis. Perquè encara que les primeres dues entrades del blog només desprenguin optimisme, els moments estranys també hi són, el que passa es que aquest són tant poc rellevants dins el conjunt que no vull donar-los una importància que no tenen. En aquests sentit, avui mentre esmorzava un got de llet i les “nuvoleé” que em vaig comprar el primer dia (unes galetes amb xocolata que no valen res, però que em van seduir pel disseny del paquet...), he llegit una frase que crec que defineix a la perfecció aquests petits moments de desconcert: “Per questo esistono le nuvolette: per concedere al sole una piacevole pausa e fargli riprendere forza ed energia“.

Aquests quatre dies, entre visites al Coliseu, la Fontana di Trevi, o el Castel Sant’Angelo, han contribuït també a posar-me davant dels ulls la gran lliçó d’aquests primers dies: assaboreix intensament el moment i no et deprimeixis pensant en el demà.

Tot i això, els comiats amb tu sempre són molt sentits, però també bonics i dolços fins a l’infinit, i només per això ja dono gràcies a aquesta experiència que m’està fent sentir molt viva!

Dies de primeres vegades

Indiscutiblement aquests dies es defineixen així. Ara toca posar empenta i determinació per anar construint primeres vegades, i que aquestes aviat deixin de ser-ho per passar a formar part de la meva quotidianitat. Com molt bé em deia una amiga per missatge, res és estrany, simplement tot és nou i ho estic estrenant. Ara mateix estic immersa en el procés de reconvertir les coses “estranyes” en “familiars”, i en aquest sentit sento que cada dia m’acosta una mica més a la normalitat. Perquè ho entengueu, al principi em feien pànic els autobusos, em veia incapaç d’arribar a enganxar com funcionaven les línies, en canvi, dos dies després ja començava a mourem amb una certa “soltura”. El mateix passa amb l’italià, primer se’t fa estrany estar rodejat d’una llengua que no es la teva, però poc a poc es va convertint en un rumor que forma part del so habitual que t’envolta.

També han sigut dies de primeres vegades de molts tràmits, la majoria del quals ja he fet (codice fiscale, abonament del bus, certificat d’arribada de la universitat, etc...). Tot i que és una mica saturant, tot això també t'ajuda aquests primers dies, perquè són coses que has de fer i t’obliguen a moure’t i a espavilar-te.

I dies de primers cafès amb altres persones que estan com tu. Per ara tinc un cercle reduït de gent al voltant, però el tinc i hi estic a gust. Dimarts, a les xerrades de benvinguda, ens vem anar trobant quatre catalans i una madrilenya, i com que ara tots estem amb la predisposició i la ment molt oberta (bàsicament perquè ho fa el sentit de la supervivència), de seguida hem creat un petit entorn de seguretat, de descans... uns instants en que podem deixar d’esforçar-nos per construir i simplement relaxar-nos, riure i disfrutar.

I segueixo feliç, perquè veig que estic aprenent a deixar fluir, a no forçar, a saber-me portar. Sé que quan hagi passat el temps, recordaré aquesta setmana com una de les més estimulants de la meva vida.   

I vet aquí, ja ha arribat!

Primer de tot, estic feliç! La meva aventura italiana va començar fa poc més de 48 hores, amb un previ preciós de comiats deliciosos que van convertir l'última setmana a barcelona en una de les més especials de la meva vida. Les 48 hores que han vingut després han sigut intenses i pausades a l'hora, per ara, el sentit del temps està sent molt relatiu, llarg i curt a la vegada, i les meves planificacions diàries són com una mena de gimcana on només existeix el que estàs fent i el que tens intenció de fer després, res més. Per això intento assaborir cada instant i deixar-lo fluir, al ritme que necessiti.

La veritat és que estic gratament sorpresa amb mi mateixa, perquè mai m'hagués imaginat un principi amb tants somriures quan estic sola i amb tanta serenitat. Sé que vindran moments de nostàlgia, però per mi haver arribat fins aquí ja és tot un èxit. Em sento forta i a gust, però també molt afortunada per tot l'amor que m'arriba a través del Mediterrani. Sé que sou molts els que em teniu present, i els que desitgeu que aquesta experiència sigui plena, intensa i feliç.

Ara estic vivint al Trastevere per 15 dies, i tot i que vaig agafar l'habitació més pel preu que per altra cosa, ha resultat ser un bon lloc com a primera parada. Els carrerons decadents però màgics d'aquest barri, els quals la meva memòria ha evocat milers de vegades, s'han convertit en els meus veïns. Estic en un pis senzill, amb parets de paper de fumar, però "carino" i amb un aire molt romà. Tots els meus companys de pis parlen italià, i això em va "benissimo" per posar-me les piles. I com que tots estem aquí de manera transitòria, tots fem bastant la nostra, cosa que em va molt bè perquè agraeixo molt tenir el meu espai.

Pel que fa a l'italià estic contenta, em falta molt vocabulari i expressions col.loquials, però tres persones m'han dit que sóc "molto brava" parlant-lo, i tot i que no sigui ben bé veritat, m'anima molt!! Tothom està sent amable, i no sé si sóc jo que em somric a mi mateixa, però tins la impressió que fins i tot els conductors d'autobus "sono gentili" amb mi :)

Us estimo!!