"Con la testa fra le nuvole"

Ja fa uns dies que sento amb molta intensitat les ganes de tornar a casa i veure-us a tots. I quan més passen els dies i més s’acosta el moment d’agafar el vol, més impacient estic. Em bé de gust, i més que això, necessito donar-vos una abraçada, seure al sofà de casa, fer un cafè a la terrassa amb el Marc, visitar el Poal (que per aquestes dates deu estar preciós), dinar i sopar amb la gent que estimo i assaborir tot el que tinc en aquesta ciutat tan bonica que es diu Barcelona. Els dos mesos que porto aquí es comencen a notar, i necessito fer una pausa per tornar a agafar-ho amb ganes.

Per aquí tot segueix molt bé, continuo ferma en el meu propòsit d’aprofitar cada estona, tot i que les dues últimes setmanes han tingut moments de tot. Per una banda els tràmits entre la universitat de Barcelona i la Sapienza han esgotat la meva paciència, més per culpa de la primera que de la segona (per sorprenent que soni). Fins ahir no vaig saber com quedava finalment el meu horari, i estem a finals de març...

La veritat és que l’aspecte acadèmic està sent el més fluix del meu pas per Roma. Quan fa uns mesos pensava en aquesta experiència m’imaginava cursant assignatures que estiguessin estretament lligades amb l’art Italià, però ha sigut impossible, i he acabat triant assignatures generals del “Ottocento” i el “Novecento”. La més diferent segueix sent “Letteratura cristiana antica” que, tot i que crec que serà potent, se’m planteja com l’oportunitat de descobrir un àmbit que per ara m’és totalment desconegut. Això si, la bibliografia d’aquestes tres matèries em portarà a la ruïna... per ara ja m’he gastat uns 80 euros en llibres de bibliografia obligatòria, i calculo que me n’hauré de gastar uns 100 més... A més, patiré per llegir tant en italià, només l’assignatura d’art del segle XX m’exigeix que llegeixi la humil xifra de 1100 pàgines, però com sempre, a per totes!

I l’altre aspecte que ha estat a punt de minar la meva moral en diversos moments ha estat la convivència al pis. Sort en tinc de tenir una companya com la Rocío en la qual trobo complicitat en els més diversos àmbits, perquè a les dues italianes a vegades les... deixe-m’ho estar... Una és més simpàtica que l’altre, i se li agraeix molt, però les dues són igual d’expansives i deixades (i dic deixades per no ferir sensibilitats). Sort que el pis també és escenari de grans moments, com “l’hora manzanilla” que hem instaurat amb la Rocío cada nit abans d’anar a dormir, o les estratègies que elaborem entres aquestes quatre parets per reconquerir el nostre palau enfront el col·lectiu italià i que, la veritat sigui dita, ens porten moments molt divertits.

I aquesta quinzena també ha sigut moment per inaugurar el període de visites. Aquest cap de setmana ha vingut la Laura a portar-nos alegria i positivisme al pis. Ha estat present en moments 100% italians, i m'ha fet tornar a veure la ciutat amb els ulls de qui la veu per primera vegada. Hem voltat molt, fins i tot més enllà de Roma, i ens hem deixat caure per Perugia. És emocionant rebre visites a la que ara és la teva llar, perquè fa que intentis treure la millor carta de presentació d'aquesta ciutat per aconseguir que l’altra persona marxi amb un trosset de Roma i un record molt especial. Laura espero haver-ho aconseguit!

Així que aquí em teniu, entre llibres d’universitat, nits de cinema, estones d’infusions, primers gelats a Roma, aperitius italians, visites culturals, maletes a mig fer, i amb unes ganes de veure-us que em desborden...

Ens veiem d’aquí res!

Punt d'inflexió

Ja han passat uns dies des de l’última visita del Marc, però aquest cap de setmana no pot passar sense una mínima referència en aquest blog. Tenir-lo aquí sempre és genial, i més tenint en compte que aquesta vegada hem hagut de tenir paciència i deixar passar un compte enrere de gairebé un més. Una altra vegada, la seva companyia m’ha omplert d’energia i m’ha portat terra ferma on descansar per seguir aquesta cursa amb moltes ganes. No dic res que ell no sàpiga, la seva presència em permet relaxar-me i exterioritzar tot el que vaig acumulant dins meu, amb ell puc deixar-me fluir, i mimar i deixar-me mimar. Parlar amb el Marc em permet verbalitzar sentiments i emocions que em fan prendre consciència del molt important que està sent tot això per mi, i a la vegada, sentir amb una gran claredat que ell és el millor company de viatge que puc tenir.

Aquesta primera quinzena de març ha sigut determinant. Sento que alguna cosa ha canviat i que he pujat un esglaó més en aquesta experiència vital. Ara sí, em sento part d’això completament, i sento que ho estic gaudint al cent per cent (cent per cent a la meva manera). Crec que he aconseguit prendre consciència del meu PRESENT amb tot el que això comporta, explotar cada dia que passa amb plena consciència de que el que estic experimentant és únic i que cada dia que passa no tornarà. Crec que fins i tot el meu posicionament vers la ciutat ha canviat, he començat a estimar-me-la i sento que el sentiment és correspost.

Em sento molt activa i estic coneixent i aprenent d’art tant com puc. Entre les meves últimes visites hi ha Orvieto, Viterbo, la Villa Lante, el Palazzo Spada, o Santa Maria di Monserrato, però la llista és molt llarga i tinc el somni utòpic d’arribar a veure-ho tot. 

A més em sento afortunada per les relacions que estic establint aquí a Roma, fonamentals en el pas dels dies aquí i estimulants en molts moments. La ciutat m’està regalant una companyia que m’omple, i aquesta companyia m’està aportant converses i moments que estic segura que guardaré tota la vida com un tresor. Moments especials que es manifesten en els moments més normals, com quan el temps es para a la cuina de casa mentre ens prenem una infusió abans d’anar a dormir i l’estona s’acaba convertint en un intercanvi d’estímuls i una complicitat que no té preu.

Gracias Pol, Sandra, Rocío y Nicolás por dibujarme sonrisas de felicidad tan intensas.  

Vida acadèmica

Aquesta ha sigut una bona setmana. De fet ha sigut la setmana que esperava des de feia dies. Per començar el Marc en aquests moments està a l’aeroport a punt per venir cap aquí, i a part d’això, ha sigut una setmana d’estrenar coses, d’anar configurant una rutina en el sentit més positiu del terme.

Dimarts vaig començar el curs de l’Institut Cervantes “L’arte spagnola per le vie della Città Eterna (1629-1874): da Velázquez a Fortuny” en el qual anirem parlant d’artistes espanyols que en algun moment de les seves trajectòries artístiques van passar per Roma, i com aquesta ciutat els va marcar. Els curs em motiva molt, i crec que m’aportarà coses bones que aniran més enllà de les cinc classes teòriques i les dues de visites per la ciutat que formen part del curs. Cada vegada m’atrau més tot el que relaciona artistes catalans amb roma, especialment del segle XIX, i crec que d’aquí trauré una llista de bibliografia que em tindrà ocupada una bona temporada. La meva obsessió per remenar constantment Internet en busca de cursos interessants de tant en tant dóna els seus fruits, perquè el curs m’encanta, però a més, descobrir que la professora Anna Riera coneix les noies de l’Acadèmia ha estat una grata sorpresa, quan ho vaig descobrir se’m van obrir els ulls com taronges! Nuri, Mavi, Bego i Mari Luz ja sabeu que allà on vaig us tinc molt presents i ja tinc ganes de venir a Barcelona per compartir un dinar dels nostres i que em pugueu veure la cara quan us parli de Roma.

Aquesta també ha sigut la primera setmana d’universitat. Els primers dies de març, quan  encara no havia començat les classes, m’espera el pitjor acadèmicament parlant, són tantes les persones que em van avisar que això seria un caos que estava convençuda que totes les assignatures se’m presentarien amb canvis d’últim moment. Però el millor d’esperar-se el pitjor és que sovint les expectatives no és compleixen, i tot i que evidentment la Sapienza porta el caos com a marca de la casa, l’organització ha sigut sorprenentment satisfactòria. Pels que no ho sapigueu, quan vaig venir cap aquí em vaig trobar que ja no existia cap de les assignatures que havia escollit des de Barcelona (cosa bastant habitual, ja que en aquesta universitat les assignatures apareixen i desapareixen com per art de màgia), així que he de tornar a crear-me un acord acadèmic diferent. Per ara he provat tres assignatures “Letteraturacristiana antica”, “Storia dell’arte contemporanea I” (segle XIX) i “Letteratura artista” (basada de manera monogràfica en Le vite de Vasari), i em falta provar la de dilluns “Iconografia e iconologia” (segle XVI).

El primer dia, quan vaig asseure’m per primera vegada en una de les cadires de l’aula que em tocava (un aula “cutre” com no podia ser d’una altra manera...), vaig sentir una barreja d’emoció, nervis i expectatives que em va fer molta gràcia, em vaig sentir com quan a P5 una monja em va agafar de la mà del meus pares el primer dia d’escola i vaig tenir la sensació que em portava a la cuina enlloc de portar-me a la classe. A més, quan el professor va començar a parlar, entre que parlava rapidíssim i molt fluix, vaig pensar “uff, això serà durillo”, però la veritat és que l’oïda s’acostuma ràpid, com s’acostuma al ritme d’una cançó.

Suposo que aquí hauré d’esforçar-me més, l’italià m’exigirà hores extres, però per ara em sento motivada amb tot el que m’envolta i suposo que això és el més important. Així que de moment tot té bona pinta i crec que alguns professors m’ampliaran horitzons, si més no, en les poques hores de classe que porto ja he “captat” algunes reflexions que m’han semblat molt interessants... sigui com sigui serà una experiència i sentir tant italià al dia m’anirà fantàsticament bé!

Us mantindré informats...

Primer dia de març, matí de pluja...

Primer dia de març, matí de pluja i un bon moment per fer una mica de balanç del meu primer mes a Roma. Probablement el mes més desconcertant de la meva vida. Vint-i-vuit dies que han passat ràpid, i a la vegada han passat molt lents. Vint-i-vuit dies plens de coses noves i poques de conegudes, però també vint-i-vuit dies molt interessants i enriquidors (sobretot vistos des de la perspectiva que tinc ara, passat un mes des d’aquell dia en què vaig agafar un avió per venir a Roma plena d’expectatives). Un mes que ha esdevingut el resultat de molts instants que s’han convertit en metes per si mateixos, i en el qual he hagut d’aprendre a viure el present, a no obsessionar-me en el futur, i a tenir paciència, molta paciència!

Ha sigut un mes més fàcil del que podia imaginar-me, però a la vegada ha sigut un mes dur, sobretot perquè m’ha exigit molt anímicament, aquí m’he hagut d’esforçar per ser una persona més constant, més estable, menys alterable, i això per una personal tant emocional com jo no és fàcil. Però crec que ho he aconseguit en bona mesura, i això m’està ensenyant moltes coses de mi mateixa. Aquí t’adones que saps estar sola, que pots espavilar-te, que el que necessites ho portes amb tu, i que, tot i que estigui descontextualitzada, segueixo tenint la capacitat de treure el millor de tot.

Hi ha hagut moments una mica baixos, no han sigut gaires però penso que també són importants i es mereixen un espai en aquest blog. El meu pitjor moment va arribar fa uns dies quan vaig tenir la sensació que tot em portava cap a l’Erasmus més convencional, precisament cap a tot allò que volia evitar, però ser-ne conscient va ser el millor que em podia passar, i a partir d’aquí vaig començar a dibuixar jo mateixa el meu dia a dia. He començat a moure’m, a informar-me del que la ciutat em pot oferir culturalment, poc a poc vaig ampliant el meu cercle i provo de treure el millor de cadascú, em regalo el luxe de perdre’m per la ciutat i trobar petits tresors que em fan sentir molt plena, i tinc la sensació que començo a encaminar-me cap a on volia anar. Em sento plena d’energia!

Per altra banda, aquest ha sigut un mes que, lluny del que pugueu pensar, m’està ensenyant més de la meva vida normal, que d’aquí. Estic gaudint moltíssim Roma, i estic segura que tornaré havent aprés molt d’aquesta ciutat (ja m’encarregaré que sigui així...), però us asseguro que encara tornaré havent aprés més del que tinc a Barcelona, al Poal... Començar de zero m’ha fet sentir d’una manera increïblement forta que sóc molt afortunada de tenir una família com la que tinc (tant la meva directa, com la que tinc gràcies al Marc), de tenir els amics que tinc i el senzill que és tot amb vosaltres que em coneixeu tant i m’estimeu tal com sóc, de tenir el piset que tinc i on em sento tan a gust... i sobretot, de tenir un company de viatge que, tot i els quilòmetres, sento molt a prop.