Sant Jordi a Roma

Gràcies Marc, i no només per venir a portar-me la rosa a la ciutat del Tíber, sinó PER TOT.

T'estimo,

Anna

Vosaltres

S’han acabat les dues setmanes de visites que feia temps que estaven marcades al meu calendari: primer la iaia i l'Enric, després els meus pares i finalment el Marc, que ha visitat Roma per tecera vegada. Amb vosaltres he tornat a anar més enllà de la “ciutat eterna” per conèixer racons genials d’Assís, Capri, Tívoli i Pompeia.

Han sigut 15 dies esgotadors, durant els quals m’he implicat com a “guia” fins al màxim de les meves capacitats, per això espero que tots hagueu pogut captar que està sent aquesta experiència per a mi, i que hagueu marxat amb una imatge més plena de la ciutat. Heu demostrat que tots teniu un molt bon ritme i al marxar he necessitat 48 hores per recuperar-me, però ha valgut molt la pena, i tornaria a repetir aquests dies amb els ulls tancats.

M’heu fet sentir molt acompanyada i m’heu fet menys evident el buit dels meus companys d'aventura, que havien tornat tots a casa per passar-hi la Setmana Santa. Hi ha hagut moments fantàstics que ja formen part de la meva història aquí, alguns dels quals són tan senzills com haver pogut reunir-vos a tots en una mateixa taula d'un restaurant de Roma, o veure-us radiants de felicitat amb un gelat de tres boles. 

M’ha encantat poder ensenyar-vos els meus carrers, els meus llocs, la meva Roma, perquè cada vegada tinc més clar que cadascú en té una de diferent, i jo us he volgut ensenyar la meva. Cadascú aprèn a descobrir d’una manera particular aquesta ciutat, i vosaltres heu sigut la prova de foc per adonar-me que en poc temps l’he aconseguit conèixer bé. Roma em segueix guardant secrets, molts dels quals no tindré temps de descobrir, però crec que en tres mesos he aprés a moure amb “soltura” i a entendre-la, cosa que no és tan fàcil com sembla.

I en mig d'aquests dies he sobrepassat la línia que marca la meitat de la meva estada aquí, l'equador. Això em fa veure, tot i que encara lluny, que el final d’aquesta aventura es va acostant. Un final que a dia d’avui se’m planteja acompanyat de sentiments de tristesa i felicitat a parts iguals. Per una banda em fa pena pensar que ja no queda tant per tornar i que aleshores tot això que ara és present es convertirà en passat, però també sento que agafar l’avió de tornada serà la culminació d’un somni que he pogut fer realitat. A més, la meva vida aquí m’encanta, però sé que és circumstancial i que la meva vida real està a casa, amb el Marc, a prop de tots vosaltres, i tirant endavant els meus projectes. No patiu, pensar tot això no em resta en absolut viure cada dia que passo aquí al 100%, crec que he trobat l'experiència que buscava, però crec que és necessari anar mirant de reüll la meva tornada i mentalitzar-me que arribarà, perquè quan ho faci sàpiga portar amb la major filosofia possible el fet de tornar sense feina i sense gaires perspectives de poder deixar de ser “becària”, aquesta etapa de la meva vida que comença a allargar-se massa... Tot i això, estic convençuda que si tinc una mica de paciència començaran a obrir-se finestres i a arribar-me coses molt bones.

Diumenge de rams

Feia temps que tenia pendent anar a veure el Papa un diumenge a l'hora de l'angelus, però mai acabava de trobar el moment. Per això ahir, pensant que seria cosa de vint minuts, vaig decidir a anar a la benedicció de la palma a la plaça del Vaticà. Hi vaig anar sola i a les 9.30 ja estava de peu escoltant una missa que, per contra del que creia, duraria gairebé tres hores. L'espera, però, va valdre la pena. A part de refrescar una mica la Passió de Crist segons l'Evangeli de Mateu, que no em va anar malament, vaig tenir l'oportunitat de veure el Papa de molt a prop, més que a prop, vaig tenir la sort de tenir-lo durant un parell o tres de minuts a un metre i mig (tot i que tenint en compte que la meva sensació del temps en aquell moment devia ser molt relativa, també podria ser que haguessin sigut 30 segons). Va ser un moment molt intens, amb una gran càrrega emocional, estic segura que per tothom. En una experiència on, creguis el que creguis, l'ambient et pot i no saps ben bé perquè et venen ganes de plorar... Però sobretot, em va commoure la humanitat de la seva mirada, la d'un avi inexpert que mira un nen que plora sense saber ben bé que fer però sempre amb molta tendresa.

Probablement aquesta sigui una de les millors fotos d'aquests mesos, i per això penso que es mereix un lloc en aquest blog.

Vol amb destinació... Roma

Estic al tren camí de l'aeroport, i deixo enrere una setmana intensa i estranya.

La primera sensació quan vaig arribar va ser la de mirar-me les coses com si fossin noves, com si les veiés per primera vegada. Després de dos mesos a Roma em sorprenia estar en una ciutat tan neta, arreglada, eficient... la meva ciutat. Una ciutat que tindrà molts defectes, però com passa sovint, les nostres opinions es fonamenten en base a paràmetres comparatius, i si comparem Roma i Barcelona no hi ha per on agafar-ho.

Però com porto Barcelona en el més profund de la meva essència, vaig necessitar molt poques hores per acostumar-me a estar aquí. Vint-i-quatre hores després tenia la sensació que la meva quotidianitat aquí es reactivava i sentia Roma com si hagués estat un somni més que una experiència real.

Han estat dies molt intensos de visites, potser fins i tot una mica massa, però veure a tothom amb tantes ganes de veurem m'ha fet estar radiant. M'he sentit molt protagonista i m'ha agrada't. He menjat plats que m'agraden molt, he rebut molt "piropos" i entre tots m'heu posat la moral pels núvols.

Però aquests dies han passat, i han passat molt ràpid, i ara torno a Roma amb la mateixa maleta amb la que vaig venir. He tingut dos moments estranys durant aquests dies que preludiaven una tornada estranya, amb ganes i a la vegada amb recança per deixar Barcelona i deixar-vos a vosaltres. Estic avisada per la Ima que potser ara vindran un parell de dies estranys, però Roma m'espera i tinc ganes de seguir caminant pels seus carrers amb les mateixes ganes de sempre.

A més, no oblido que sóc afortunada de tornar a una ciutat que fa dos mesos no era res "meu", i on en canvi, ara tinc gent que m'espera.

Gràcies a tots els que m'heu abraçat aquests dies, i perdoneu als que no ho hagueu pogut fer per la meva falta de temps.

Ci vediamo presto!

Vol amb destinació... Barcelona

Quatre línies des de l'aeroport, on estic asseguda esperant que m'indiquin quina és la porta del vol cap a Barcelona. Crec que és un encert no haver deixat passar l'oportunitat de sentir que vol dir tornar a casa en aquestes circumstàncies. Estic nerviosa, impacient i entusiasmada, com una nena amb sabates noves! Ho veig tant a prop, que cada hora d'espera se m'està fent eterna, però a la vegada m'estan passant tantes coses pel cap que necessitaria temps extra per digerir-ho tot... És estrany marxar de Roma després de dos mesos i saber que d'aquí una setmana tornaré a estar aquí. Tinc el cor dividit, per una banda em moro de ganes d'arribar a Barcelona, a casa meva, de veure els meus pares, els meus germans, la iaia i a tots els que no us he vist en dos mesos i que sou tan importants per mi... Tinc la sensació que em faltarà temps i que em costarà marxar, però a la vegada, també sento això com un assaig general del que hauré de fer d'aquí tres mesos quan vingui per no tornar, i crec que aleshores se'm trencarà el cor, perquè és difícil escollir entre dos amors: Roma i Barcelona.