dimecres, 4 de febrer del 2015

365 dies després...

Avui fa 365 dies que vaig agafar un avió verso le due e trentacinque per anar a Roma. Marxava plena de vitalitat i amb ganes d'aprofitar cada minut al màxim. Afrontava la novetat amb dubtes, però amb unes ganes immenses de viure cada moment amb els cinc sentits, de superar els meus límits, de gaudir de mi mateixa i de descobrir-me fora de context. Marxava carregada d'energia i sentint-me protagonista, cosa que incrementava la meva força. Però tanta intensitat concentrada té el seu preu i aquest es paga quan tornes. Sense dramatismes, però és dur. Roma s'ha convertit en un terme abstracte que abarca molt més que una ciutat. I perquè? Perquè durant cinc mesos t'alliberes, vius l'estranya realitat de no tenir obligacions, límits, pesos sobre les espatlles, pressions... Tot és nou i tot et sembla excepcional, vius més que mai la bellesa i Roma en aquest sentit és aclaparadora. Una experiència així és una pàgina en blanc on pots escriure i dibuixar de nou, és una nova oportunitat de començar i acabar les coses a la teva manera. Una manera palpable de demostrar-te en poc temps què ets capaç de treure d'una situació que comença com una incògnita. No saps què et trobaràs, qui trobaràs, com et sentiràs, fins a on seràs capaç d'integrar-te, de fer-ho tot teu... No saps quants dies trigaràs a sentir-te "teva" l'habitació, la universitat, la ciutat... No saps com portaràs estar sola, no saps si et pesarà la distància, no saps si sabràs espavilar-te i ensortir-te'n de totes. Però sí, ho fas, i tot resulta més fàcil del que havies pensat.

I tants estímuls seguits et fan sentir bé, més que bé. Sents que tot encaixa, que tot té més sentit que mai, et sents capaç de tot, i t'agrada sentir-te en la teva pell. Però també és una gran lliçó saber tornar a la vida normal, i en casos com el meu cal temps... A vegades em pregunto si tornaré a sentir-me tan plena i sé que la resposta és que sí, però Roma ho ha trastocat tot, i això sumat a la descol·locació general de quan tornes converteix la situació en tragicòmica. Paciència és la paraula clau, però que difícil per algú tan impacient com jo... En resum, quantes coses per aprendre, i quants consells pels altres que no sé aplicar en mi mateixa!

Tot i així, em quedo amb que fa un any que vaig descobrir que era capaç de superar les meves pors, i que era capaç de fer-ho creuant la porta d'embarcament amb un somriure sincer d'orella a orella. Avui fa un any que vaig sentir-me feliç en un grau que no es pot descriure en paraules, i que això ja no s'esborra. Avui fa un any que vaig demostrar-me que de manera innata visc les coses amb un entusiasme contagiós, i que saber estar sola et fa més lliure. Avui comença a rondar pel meu cap la frase "Avui fa un any que..." i això em portarà a recordar detalls que espero no oblidar mai. Va ser un gran privilegi sentir-me part d'una ciutat fascinant, que simplement és "la ciutat". Per això avui, 365 dies després, celebro Roma amb un capuccino al davant, com ho hagués fet allà. Un cafè que prenc mentre penso en la Rocío, el Nicolás, el Pol, la Sandra i la Maria, la Claudia i l'Anarita, la Cecilia i la Irene, l'Alice, la Júlia i el Guillem, el Genaro, els músics de Jazz, els companys de feina de la Rocío... I per suposat mentre penso en tots els que veu passar per casa meva.


A la vostra salut.

Anna
02/02/2015


I per acabar...
Diverses persones m'heu fet veure que aquest blog havia acabat de cop, sense un comiat, i teníeu raó. Però ara sí, aquesta última entrada tanca aquest conjunt d'escrits que han intentat fer-vos més propera la meva experiència. Gràcies per haver-me seguit fins aquí, de veritat.