365 dies després...

Avui fa 365 dies que vaig agafar un avió verso le due e trentacinque per anar a Roma. Marxava plena de vitalitat i amb ganes d'aprofitar cada minut al màxim. Afrontava la novetat amb dubtes, però amb unes ganes immenses de viure cada moment amb els cinc sentits, de superar els meus límits, de gaudir de mi mateixa i de descobrir-me fora de context. Marxava carregada d'energia i sentint-me protagonista, cosa que incrementava la meva força. Però tanta intensitat concentrada té el seu preu i aquest es paga quan tornes. Sense dramatismes, però és dur. Roma s'ha convertit en un terme abstracte que abarca molt més que una ciutat. I perquè? Perquè durant cinc mesos t'alliberes, vius l'estranya realitat de no tenir obligacions, límits, pesos sobre les espatlles, pressions... Tot és nou i tot et sembla excepcional, vius més que mai la bellesa i Roma en aquest sentit és aclaparadora. Una experiència així és una pàgina en blanc on pots escriure i dibuixar de nou, és una nova oportunitat de començar i acabar les coses a la teva manera. Una manera palpable de demostrar-te en poc temps què ets capaç de treure d'una situació que comença com una incògnita. No saps què et trobaràs, qui trobaràs, com et sentiràs, fins a on seràs capaç d'integrar-te, de fer-ho tot teu... No saps quants dies trigaràs a sentir-te "teva" l'habitació, la universitat, la ciutat... No saps com portaràs estar sola, no saps si et pesarà la distància, no saps si sabràs espavilar-te i ensortir-te'n de totes. Però sí, ho fas, i tot resulta més fàcil del que havies pensat.

I tants estímuls seguits et fan sentir bé, més que bé. Sents que tot encaixa, que tot té més sentit que mai, et sents capaç de tot, i t'agrada sentir-te en la teva pell. Però també és una gran lliçó saber tornar a la vida normal, i en casos com el meu cal temps... A vegades em pregunto si tornaré a sentir-me tan plena i sé que la resposta és que sí, però Roma ho ha trastocat tot, i això sumat a la descol·locació general de quan tornes converteix la situació en tragicòmica. Paciència és la paraula clau, però que difícil per algú tan impacient com jo... En resum, quantes coses per aprendre, i quants consells pels altres que no sé aplicar en mi mateixa!

Tot i així, em quedo amb que fa un any que vaig descobrir que era capaç de superar les meves pors, i que era capaç de fer-ho creuant la porta d'embarcament amb un somriure sincer d'orella a orella. Avui fa un any que vaig sentir-me feliç en un grau que no es pot descriure en paraules, i que això ja no s'esborra. Avui fa un any que vaig demostrar-me que de manera innata visc les coses amb un entusiasme contagiós, i que saber estar sola et fa més lliure. Avui comença a rondar pel meu cap la frase "Avui fa un any que..." i això em portarà a recordar detalls que espero no oblidar mai. Va ser un gran privilegi sentir-me part d'una ciutat fascinant, que simplement és "la ciutat". Per això avui, 365 dies després, celebro Roma amb un capuccino al davant, com ho hagués fet allà. Un cafè que prenc mentre penso en la Rocío, el Nicolás, el Pol, la Sandra i la Maria, la Claudia i l'Anarita, la Cecilia i la Irene, l'Alice, la Júlia i el Guillem, el Genaro, els músics de Jazz, els companys de feina de la Rocío... I per suposat mentre penso en tots els que veu passar per casa meva.

A la vostra salut.

Anna

02/02/2015

I per acabar...

Diverses persones m'heu fet veure que aquest blog havia acabat de cop, sense un comiat, i teníeu raó. Però ara sí, aquesta última entrada tanca aquest conjunt d'escrits que han intentat fer-vos més propera la meva experiència. Gràcies per haver-me seguit fins aquí, de veritat.

"Axia, Fátima y Marién"

El jueves tuvo lugar una de esas noches en que la felicidad es tal que duele. Todo parecía indicar que sería una cena más para este grupo de reciente creación, pero nada más lejos de la realidad. En ese momento fui plenamente consciente de que había empezado el principio del final, de hecho creo que todos lo fuimos, y eso hizo que nos fuéramos a casa con una mezcla de sensaciones tan intensas, tan nuevas y tan desconcertantes que, al menos en mi caso, hicieron que esa noche fuera difícil.

Nicolás, conseguiste emocionarnos. Convertiste una cena más en el Carlo Menta, en una "serata alla grande". No sabes cuanto me alegro de que, hace cinco meses, me soltaras un "menuda Torre de Babel es todo esto" (que en ese momento no entendí...). Las conversaciones contigo siempre son diferentes, sorprendentes, y no sé si eres consciente de ello, pero tu entusiasmo por todo se contagia. Te has convertido en un referente, porque yo de mayor quiero ser como tu.

Fue duro sentir que me llenáis tanto, pero que nuestro momento aquí se acaba. Nunca hubiera podido imaginaros cuando proyectaba lo que sería todo esto, porque como suele pasar, la realidad lo supera todo. La vida, el destino, me ha obsequiado con la compañía de las personas apropiadas para recorrer este tramo del camino. Cada momento con vosotros ha sido único, intenso, estimulante... Habéis sido mi familia en Roma, mis amigos, mis consejeros y mis guías. Os habéis convertido en las patas de mi mesa. Y ahora es cuando me pregunto, ¿que haré sin teneros en mi vida "ogni giorno"?

Os echaré muchísimo de menos, muchísimo... Y ésto también será una lección, porqué nunca lo he vivido antes. Me gustaría pensar que cada uno de nosotros seguirá siendo una pieza clave para reconstruir lo que habrá sido Roma para nosotros. Para reconstruir nuestra Roma. Porqué aunque la ciudad se quede aquí, el tiempo avanza, y esta ciudad nunca más volverá a vivir nuestro momento, un momento que ya para siempre será nuestro pequeño tesoro.

Habéis sido, sois y seréis mi Roma. 

Tancant el cercle...

El juny no podria haver començat millor. Deu dies, un examen menys, i dues visites molt esperades.

La del Marc ha sigut l’última visita d’aquests cinc mesos en que sóc aquí. Una visita que m’ha retornat l’energia i que ha servit per fer evident que som una parella forta, que em sabut afrontar la distància amb paciència, optimisme i respecte, i perquè no dir-ho, amb elegància i molts tocs de bon humor... Perquè per més quilòmetres que ens hagin separat durant aquest temps, hem estat més a prop que mai l’un de l’altre. 

Aquesta visita també ha servit per començar a verbalitzar el que aquesta experiència ens ha fet descobrir de nosaltres mateixos, i ens hem començat a mirar la ciutat amb unes certes “saudades”, perquè la cervesa que fèiem l’altre dia a via Trionfale o el passeig pel parc dels aqüeductes ja formen part del passat. Un passat que per altra banda recordarem tota la vida, i que també té la seva part de culpa de que avui siguem el que som. 

La visita de la família Solsona-Anglès, i especialment la visita de la Ima, ha sigut la manera de tancar un cercle que es va començar a dibuixar ja fa sis anys. Quan gràcies a que la Ima en aquell moment vivia a Roma vaig conèixer aquesta ciutat que el dia que marxi em farà plorar. Vas ser tu Ima qui me la vas fer estimar en temps rècord, qui vas fer que me la mirés amb una admiració que no va disminuir el més mínim en els anys posteriors, i la que vas provocar que els meus pensament projectessin aquesta experiència meravellosa que finalment s’ha fet realitat. Mai et podré agrair prou que fossis el meu pont amb Roma, i no només això, perquè quan torni, sé que podràs entendre cada una de les frases que acabin amb punts suspensius.

“Grazie ancora” per haver vingut a conèixer l’Anna de Roma. 

Petit homenatge

Però tampoc vull tancar això sense que aquí apareguin algunes persones que també han contribuït a fer-me una miqueta més fàcil aquest mes de maig. Vaig tenir la gran sort de rebre unes visites que em van obligar a escampar una mica la boira, que em van fer reconnectar momentàniament amb el millor d’aquesta ciutat, i que em van aportar energia per seguir amb ànims renovats cada vegada... La Sara, el Xavi, la Laura i la Bego, tots ells molts importants per a mi, em van venir a trobar aquí, i espero que les estones que vem passar junts els ajudessin a entendre que m'està suposant aquesta estada a Roma, perquè així quan torni i parli d’aquesta porció de la meva vida, la puguin entendre i m’hi puguin veure.

Pensava que pel volum de feina que tenia, aquestes visites m’arribaven en el pitjor moment, però em van demostrar que estava equivocada, que no podia haver millor moment que aquell en què més necessitava la vostra companyia. Moltes gràcies per venir amb tantes ganes de mi, amb tantes ganes de Roma, i per haver-vos endut un trosset d’aquesta ciutat que després podré retrobar en vosaltres, a través de les vostres paraules, de les vostres impressions, i dels vostres rècords... Roma marca, ara vosaltres també ho heu experimentat, i no dubteu que la Fontana di Trevi complirà la seva part del tracte perquè torneu.  

GRAZIE MILLE!

“Ti ringrazio molto”

Aprofito que el Marc dorm per explicar-vos una miqueta... El mes de maig s’ha acabat i he de dir que no em genera cap tipus de nostàlgia. Ha sigut un mes dur, en el que he hagut d’aprendre que és estar a Roma sense poder estar per Roma i en el que l’acumulació d’hores sola han superatper molt els altres mesos. Un mes que me l’he passat pràcticament de cara a la paret, en el meu escriptori, intentant absorbit a marxes forçades un llibre de 600 pàgines que se suposa que m’havia d’obrir al món del segle XX. Ha sigut llarg fer tot això sense tenir-vos a prop, perquè m’he sentit una mica aïllada, per això la presència de la Rocío a casa quan tornava de la feina era tota una motivació. Però per sort aquest mes de clausura ja ha passat i ara és el moment d’acabar d’exprimir tot això amb tantes ganes com el primer mes.

No m’agrada el sistema acadèmic italià, no m’agrada gens. Tinc la sensació que són pocs els professors que t’orienten en el transcurs de les assignatures i que t’amplien horitzons. Aquí pràcticament tot funciona a base de piles de llibres de bibliografia que t’has de saber de cara l’examen. I l’examen? No hi ha pitjor sistema... Dimecres estava citada a les 9 al departament d’història de l’art per a fer l’examen. Vaig arribar i ningú sabia a quina aula havíem d’anar i així vem estar fins les 10, quan la professora després d’una hora de retard es va dignar a aparèixer... L’espera, però, no va acabar aquí. Com que l’examen és oral i es fa un per un, vaig haver de conviure amb els nervis fins les 12, i pel que tinc entès encara vaig ser afortunada perquè podria haver estat esperant fins les 6 de la tarda. I on va ser l’examen finalment? Doncs en una aula plena de gent esperant, en la que hi havia la professora i una assistent que anaven examinant cadascuna a una persona al mateix temps, en uns exàmens que duraven una mitja hora de mitjana. 

Quan finalment em va tocar a mi, l’assistent es dedicar a anar passant pàgines dels llibres que m’havia hagut d’estudiar i em va anar preguntant sobre allò que en aquell moment li cridava més l’atenció... Sense guió previ, sense pensar una pregunta que de veritat pogués demostrar la feina feta d’una manera una mica transversal. I el que se suposava un examen d’un segle sencer, va acabar sent una monografia dels anys 55 al 66. Els nervis em van jugar una mala passada i vaig sortir d’allà poc convençuda de mi mateixa, amb la sensació de sentir que les meves paraules en italià no demostraven el que les meves neurones portaven un mes acumulant. Fins i tot vaig començar a tenir la sensació que em suspendria, que no arribaria al 18 necessari per aprovar (aquí es puntua sobre 30), però el resultat va ser bo, i quan l’assistent de cop i volta em va dir “venticinque”  em va sortir de l’ànima un “ti ringrazio molto” que no es va convertir en una abraçada per no acabar de perdre la poca dignitat que em quedava.

I sí.. “la ringrazio molto” perquè fa dos dies que sóc una altra. Sento que m’he tret un gran pes de sobre, d’uns tres quilos de cel·lulosa concretament, que ja estan a la maleta del Marc per marxar el dia deu cap a Barcelona. I quina millor recompensa que tenir al Marc aquí per passar els meus últims dies romans en parella.

Això s’acaba, però el comiat serà llarg i intens, d’això no en tinc cap dubte.  

Estimat mes de maig... és el moment de que marxis

Fa molts dies que tinc ganes d'escriure i no puc... No he desaparegut del món (ni de Roma), simplement estic monopolitzada pels exàmens que ja s'acosten i que se'm presenten més durs del que mai hagués pogut imaginar (suposo que he tingut ull clínic escollint les assignatures més denses de la facultat... però arribats a aquest punt, val la pena). Per això em falta el temps necessari per posar les meves idees en ordre i transmetre-us-les per aquí amb una mica de sentit lògic. El poc temps lliure que he tingut aquest mes l'he dedicat a les visites (que han sigut més necessàries que mai) i a escampar una mica la boira per prendre consciència de que segueixo a la meva estimada Roma.

Sens dubte, aquest mes està sent el més pesat des que sóc aquí, però com no podia ser de cap altre manera, també hi han hagut moments brillants que val la pena no passar per alt i que es mereixen tenir la seva petita representació en les entrades d’aquest blog. A més, el meu jo no para, i segueix evolucionant cap a nous llocs. Per això espero poder tornar a escriure ben aviat i que pugueu entendre que he sentit, que sento i que ha suposat la companyia dels que heu passat per aquí aquest mes de maig. 

I tot això, ara que la meva presència a Roma comença a agafar aires de recta final.

Mentrestant, si voleu, podeu posar una espelmeta perquè l'Anna aconsegueixi menjar-se amb patates l'odiós totxo d'art del segle XX ;)

Sant Jordi a Roma

Gràcies Marc, i no només per venir a portar-me la rosa a la ciutat del Tíber, sinó PER TOT.

T'estimo,

Anna