Estimat mes de maig... és el moment de que marxis

Fa molts dies que tinc ganes d'escriure i no puc... No he desaparegut del món (ni de Roma), simplement estic monopolitzada pels exàmens que ja s'acosten i que se'm presenten més durs del que mai hagués pogut imaginar (suposo que he tingut ull clínic escollint les assignatures més denses de la facultat... però arribats a aquest punt, val la pena). Per això em falta el temps necessari per posar les meves idees en ordre i transmetre-us-les per aquí amb una mica de sentit lògic. El poc temps lliure que he tingut aquest mes l'he dedicat a les visites (que han sigut més necessàries que mai) i a escampar una mica la boira per prendre consciència de que segueixo a la meva estimada Roma.

Sens dubte, aquest mes està sent el més pesat des que sóc aquí, però com no podia ser de cap altre manera, també hi han hagut moments brillants que val la pena no passar per alt i que es mereixen tenir la seva petita representació en les entrades d’aquest blog. A més, el meu jo no para, i segueix evolucionant cap a nous llocs. Per això espero poder tornar a escriure ben aviat i que pugueu entendre que he sentit, que sento i que ha suposat la companyia dels que heu passat per aquí aquest mes de maig. 

I tot això, ara que la meva presència a Roma comença a agafar aires de recta final.

Mentrestant, si voleu, podeu posar una espelmeta perquè l'Anna aconsegueixi menjar-se amb patates l'odiós totxo d'art del segle XX ;)