diumenge, 29 de juny del 2014

"Axia, Fátima y Marién"

El jueves tuvo lugar una de esas noches en que la felicidad es tal que duele. Todo parecía indicar que sería una cena más para este grupo de reciente creación, pero nada más lejos de la realidad. En ese momento fui plenamente consciente de que había empezado el principio del final, de hecho creo que todos lo fuimos, y eso hizo que nos fuéramos a casa con una mezcla de sensaciones tan intensas, tan nuevas y tan desconcertantes que, al menos en mi caso, hicieron que esa noche fuera difícil.

Nicolás, conseguiste emocionarnos. Convertiste una cena más en el Carlo Menta, en una "serata alla grande". No sabes cuanto me alegro de que, hace cinco meses, me soltaras un "menuda Torre de Babel es todo esto" (que en ese momento no entendí...). Las conversaciones contigo siempre son diferentes, sorprendentes, y no sé si eres consciente de ello, pero tu entusiasmo por todo se contagia. Te has convertido en un referente, porque yo de mayor quiero ser como tu.

Fue duro sentir que me llenáis tanto, pero que nuestro momento aquí se acaba. Nunca hubiera podido imaginaros cuando proyectaba lo que sería todo esto, porque como suele pasar, la realidad lo supera todo. La vida, el destino, me ha obsequiado con la compañía de las personas apropiadas para recorrer este tramo del camino. Cada momento con vosotros ha sido único, intenso, estimulante... Habéis sido mi familia en Roma, mis amigos, mis consejeros y mis guías. Os habéis convertido en las patas de mi mesa. Y ahora es cuando me pregunto, ¿que haré sin teneros en mi vida "ogni giorno"?

Os echaré muchísimo de menos, muchísimo... Y ésto también será una lección, porqué nunca lo he vivido antes. Me gustaría pensar que cada uno de nosotros seguirá siendo una pieza clave para reconstruir lo que habrá sido Roma para nosotros. Para reconstruir nuestra Roma. Porqué aunque la ciudad se quede aquí, el tiempo avanza, y esta ciudad nunca más volverá a vivir nuestro momento, un momento que ya para siempre será nuestro pequeño tesoro.

Habéis sido, sois y seréis mi Roma. 

dimecres, 11 de juny del 2014

Tancant el cercle...

El juny no podria haver començat millor. Deu dies, un examen menys, i dues visites molt esperades.


La del Marc ha sigut l’última visita d’aquests cinc mesos en que sóc aquí. Una visita que m’ha retornat l’energia i que ha servit per fer evident que som una parella forta, que em sabut afrontar la distància amb paciència, optimisme i respecte, i perquè no dir-ho, amb elegància i molts tocs de bon humor... Perquè per més quilòmetres que ens hagin separat durant aquest temps, hem estat més a prop que mai l’un de l’altre. 

Aquesta visita també ha servit per començar a verbalitzar el que aquesta experiència ens ha fet descobrir de nosaltres mateixos, i ens hem començat a mirar la ciutat amb unes certes “saudades”, perquè la cervesa que fèiem l’altre dia a via Trionfale o el passeig pel parc dels aqüeductes ja formen part del passat. Un passat que per altra banda recordarem tota la vida, i que també té la seva part de culpa de que avui siguem el que som. 


La visita de la família Solsona-Anglès, i especialment la visita de la Ima, ha sigut la manera de tancar un cercle que es va començar a dibuixar ja fa sis anys. Quan gràcies a que la Ima en aquell moment vivia a Roma vaig conèixer aquesta ciutat que el dia que marxi em farà plorar. Vas ser tu Ima qui me la vas fer estimar en temps rècord, qui vas fer que me la mirés amb una admiració que no va disminuir el més mínim en els anys posteriors, i la que vas provocar que els meus pensament projectessin aquesta experiència meravellosa que finalment s’ha fet realitat. Mai et podré agrair prou que fossis el meu pont amb Roma, i no només això, perquè quan torni, sé que podràs entendre cada una de les frases que acabin amb punts suspensius.

“Grazie ancora” per haver vingut a conèixer l’Anna de Roma. 

divendres, 6 de juny del 2014

Petit homenatge


Però tampoc vull tancar això sense que aquí apareguin algunes persones que també han contribuït a fer-me una miqueta més fàcil aquest mes de maig. Vaig tenir la gran sort de rebre unes visites que em van obligar a escampar una mica la boira, que em van fer reconnectar momentàniament amb el millor d’aquesta ciutat, i que em van aportar energia per seguir amb ànims renovats cada vegada... La Sara, el Xavi, la Laura i la Bego, tots ells molts importants per a mi, em van venir a trobar aquí, i espero que les estones que vem passar junts els ajudessin a entendre que m'està suposant aquesta estada a Roma, perquè així quan torni i parli d’aquesta porció de la meva vida, la puguin entendre i m’hi puguin veure.


Pensava que pel volum de feina que tenia, aquestes visites m’arribaven en el pitjor moment, però em van demostrar que estava equivocada, que no podia haver millor moment que aquell en què més necessitava la vostra companyia. Moltes gràcies per venir amb tantes ganes de mi, amb tantes ganes de Roma, i per haver-vos endut un trosset d’aquesta ciutat que després podré retrobar en vosaltres, a través de les vostres paraules, de les vostres impressions, i dels vostres rècords... Roma marca, ara vosaltres també ho heu experimentat, i no dubteu que la Fontana di Trevi complirà la seva part del tracte perquè torneu.  

GRAZIE MILLE!

dijous, 5 de juny del 2014

“Ti ringrazio molto”

Aprofito que el Marc dorm per explicar-vos una miqueta... El mes de maig s’ha acabat i he de dir que no em genera cap tipus de nostàlgia. Ha sigut un mes dur, en el que he hagut d’aprendre que és estar a Roma sense poder estar per Roma i en el que l’acumulació d’hores sola han superatper molt els altres mesos. Un mes que me l’he passat pràcticament de cara a la paret, en el meu escriptori, intentant absorbit a marxes forçades un llibre de 600 pàgines que se suposa que m’havia d’obrir al món del segle XX. Ha sigut llarg fer tot això sense tenir-vos a prop, perquè m’he sentit una mica aïllada, per això la presència de la Rocío a casa quan tornava de la feina era tota una motivació. Però per sort aquest mes de clausura ja ha passat i ara és el moment d’acabar d’exprimir tot això amb tantes ganes com el primer mes.


No m’agrada el sistema acadèmic italià, no m’agrada gens. Tinc la sensació que són pocs els professors que t’orienten en el transcurs de les assignatures i que t’amplien horitzons. Aquí pràcticament tot funciona a base de piles de llibres de bibliografia que t’has de saber de cara l’examen. I l’examen? No hi ha pitjor sistema... Dimecres estava citada a les 9 al departament d’història de l’art per a fer l’examen. Vaig arribar i ningú sabia a quina aula havíem d’anar i així vem estar fins les 10, quan la professora després d’una hora de retard es va dignar a aparèixer... L’espera, però, no va acabar aquí. Com que l’examen és oral i es fa un per un, vaig haver de conviure amb els nervis fins les 12, i pel que tinc entès encara vaig ser afortunada perquè podria haver estat esperant fins les 6 de la tarda. I on va ser l’examen finalment? Doncs en una aula plena de gent esperant, en la que hi havia la professora i una assistent que anaven examinant cadascuna a una persona al mateix temps, en uns exàmens que duraven una mitja hora de mitjana. 

Quan finalment em va tocar a mi, l’assistent es dedicar a anar passant pàgines dels llibres que m’havia hagut d’estudiar i em va anar preguntant sobre allò que en aquell moment li cridava més l’atenció... Sense guió previ, sense pensar una pregunta que de veritat pogués demostrar la feina feta d’una manera una mica transversal. I el que se suposava un examen d’un segle sencer, va acabar sent una monografia dels anys 55 al 66. Els nervis em van jugar una mala passada i vaig sortir d’allà poc convençuda de mi mateixa, amb la sensació de sentir que les meves paraules en italià no demostraven el que les meves neurones portaven un mes acumulant. Fins i tot vaig començar a tenir la sensació que em suspendria, que no arribaria al 18 necessari per aprovar (aquí es puntua sobre 30), però el resultat va ser bo, i quan l’assistent de cop i volta em va dir “venticinque”  em va sortir de l’ànima un “ti ringrazio molto” que no es va convertir en una abraçada per no acabar de perdre la poca dignitat que em quedava.

I sí.. “la ringrazio molto” perquè fa dos dies que sóc una altra. Sento que m’he tret un gran pes de sobre, d’uns tres quilos de cel·lulosa concretament, que ja estan a la maleta del Marc per marxar el dia deu cap a Barcelona. I quina millor recompensa que tenir al Marc aquí per passar els meus últims dies romans en parella.

Això s’acaba, però el comiat serà llarg i intens, d’això no en tinc cap dubte.  

dimecres, 28 de maig del 2014

Estimat mes de maig... és el moment de que marxis


Fa molts dies que tinc ganes d'escriure i no puc... No he desaparegut del món (ni de Roma), simplement estic monopolitzada pels exàmens que ja s'acosten i que se'm presenten més durs del que mai hagués pogut imaginar (suposo que he tingut ull clínic escollint les assignatures més denses de la facultat... però arribats a aquest punt, val la pena). Per això em falta el temps necessari per posar les meves idees en ordre i transmetre-us-les per aquí amb una mica de sentit lògic. El poc temps lliure que he tingut aquest mes l'he dedicat a les visites (que han sigut més necessàries que mai) i a escampar una mica la boira per prendre consciència de que segueixo a la meva estimada Roma.

Sens dubte, aquest mes està sent el més pesat des que sóc aquí, però com no podia ser de cap altre manera, també hi han hagut moments brillants que val la pena no passar per alt i que es mereixen tenir la seva petita representació en les entrades d’aquest blog. A més, el meu jo no para, i segueix evolucionant cap a nous llocs. Per això espero poder tornar a escriure ben aviat i que pugueu entendre que he sentit, que sento i que ha suposat la companyia dels que heu passat per aquí aquest mes de maig. 

I tot això, ara que la meva presència a Roma comença a agafar aires de recta final.

Mentrestant, si voleu, podeu posar una espelmeta perquè l'Anna aconsegueixi menjar-se amb patates l'odiós totxo d'art del segle XX ;)


dilluns, 28 d’abril del 2014

Sant Jordi a Roma


Gràcies Marc, i no només per venir a portar-me la rosa a la ciutat del Tíber, sinó PER TOT.

T'estimo,


Anna

Vosaltres


S’han acabat les dues setmanes de visites que feia temps que estaven marcades al meu calendari: primer la iaia i l'Enric, després els meus pares i finalment el Marc, que ha visitat Roma per tecera vegada. Amb vosaltres he tornat a anar més enllà de la “ciutat eterna” per conèixer racons genials d’Assís, Capri, Tívoli i Pompeia.


Han sigut 15 dies esgotadors, durant els quals m’he implicat com a “guia” fins al màxim de les meves capacitats, per això espero que tots hagueu pogut captar que està sent aquesta experiència per a mi, i que hagueu marxat amb una imatge més plena de la ciutat. Heu demostrat que tots teniu un molt bon ritme i al marxar he necessitat 48 hores per recuperar-me, però ha valgut molt la pena, i tornaria a repetir aquests dies amb els ulls tancats.


M’heu fet sentir molt acompanyada i m’heu fet menys evident el buit dels meus companys d'aventura, que havien tornat tots a casa per passar-hi la Setmana Santa. Hi ha hagut moments fantàstics que ja formen part de la meva història aquí, alguns dels quals són tan senzills com haver pogut reunir-vos a tots en una mateixa taula d'un restaurant de Roma, o veure-us radiants de felicitat amb un gelat de tres boles. 


M’ha encantat poder ensenyar-vos els meus carrers, els meus llocs, la meva Roma, perquè cada vegada tinc més clar que cadascú en té una de diferent, i jo us he volgut ensenyar la meva. Cadascú aprèn a descobrir d’una manera particular aquesta ciutat, i vosaltres heu sigut la prova de foc per adonar-me que en poc temps l’he aconseguit conèixer bé. Roma em segueix guardant secrets, molts dels quals no tindré temps de descobrir, però crec que en tres mesos he aprés a moure amb “soltura” i a entendre-la, cosa que no és tan fàcil com sembla.


I en mig d'aquests dies he sobrepassat la línia que marca la meitat de la meva estada aquí, l'equador. Això em fa veure, tot i que encara lluny, que el final d’aquesta aventura es va acostant. Un final que a dia d’avui se’m planteja acompanyat de sentiments de tristesa i felicitat a parts iguals. Per una banda em fa pena pensar que ja no queda tant per tornar i que aleshores tot això que ara és present es convertirà en passat, però també sento que agafar l’avió de tornada serà la culminació d’un somni que he pogut fer realitat. A més, la meva vida aquí m’encanta, però sé que és circumstancial i que la meva vida real està a casa, amb el Marc, a prop de tots vosaltres, i tirant endavant els meus projectes. No patiu, pensar tot això no em resta en absolut viure cada dia que passo aquí al 100%, crec que he trobat l'experiència que buscava, però crec que és necessari anar mirant de reüll la meva tornada i mentalitzar-me que arribarà, perquè quan ho faci sàpiga portar amb la major filosofia possible el fet de tornar sense feina i sense gaires perspectives de poder deixar de ser “becària”, aquesta etapa de la meva vida que comença a allargar-se massa... Tot i això, estic convençuda que si tinc una mica de paciència començaran a obrir-se finestres i a arribar-me coses molt bones.

diumenge, 13 d’abril del 2014

Diumenge de rams

Feia temps que tenia pendent anar a veure el Papa un diumenge a l'hora de l'angelus, però mai acabava de trobar el moment. Per això ahir, pensant que seria cosa de vint minuts, vaig decidir a anar a la benedicció de la palma a la plaça del Vaticà. Hi vaig anar sola i a les 9.30 ja estava de peu escoltant una missa que, per contra del que creia, duraria gairebé tres hores. L'espera, però, va valdre la pena. A part de refrescar una mica la Passió de Crist segons l'Evangeli de Mateu, que no em va anar malament, vaig tenir l'oportunitat de veure el Papa de molt a prop, més que a prop, vaig tenir la sort de tenir-lo durant un parell o tres de minuts a un metre i mig (tot i que tenint en compte que la meva sensació del temps en aquell moment devia ser molt relativa, també podria ser que haguessin sigut 30 segons). Va ser un moment molt intens, amb una gran càrrega emocional, estic segura que per tothom. En una experiència on, creguis el que creguis, l'ambient et pot i no saps ben bé perquè et venen ganes de plorar... Però sobretot, em va commoure la humanitat de la seva mirada, la d'un avi inexpert que mira un nen que plora sense saber ben bé que fer però sempre amb molta tendresa.

Probablement aquesta sigui una de les millors fotos d'aquests mesos, i per això penso que es mereix un lloc en aquest blog.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Vol amb destinació... Roma


Estic al tren camí de l'aeroport, i deixo enrere una setmana intensa i estranya.

La primera sensació quan vaig arribar va ser la de mirar-me les coses com si fossin noves, com si les veiés per primera vegada. Després de dos mesos a Roma em sorprenia estar en una ciutat tan neta, arreglada, eficient... la meva ciutat. Una ciutat que tindrà molts defectes, però com passa sovint, les nostres opinions es fonamenten en base a paràmetres comparatius, i si comparem Roma i Barcelona no hi ha per on agafar-ho.

Però com porto Barcelona en el més profund de la meva essència, vaig necessitar molt poques hores per acostumar-me a estar aquí. Vint-i-quatre hores després tenia la sensació que la meva quotidianitat aquí es reactivava i sentia Roma com si hagués estat un somni més que una experiència real.

Han estat dies molt intensos de visites, potser fins i tot una mica massa, però veure a tothom amb tantes ganes de veurem m'ha fet estar radiant. M'he sentit molt protagonista i m'ha agrada't. He menjat plats que m'agraden molt, he rebut molt "piropos" i entre tots m'heu posat la moral pels núvols.


Però aquests dies han passat, i han passat molt ràpid, i ara torno a Roma amb la mateixa maleta amb la que vaig venir. He tingut dos moments estranys durant aquests dies que preludiaven una tornada estranya, amb ganes i a la vegada amb recança per deixar Barcelona i deixar-vos a vosaltres. Estic avisada per la Ima que potser ara vindran un parell de dies estranys, però Roma m'espera i tinc ganes de seguir caminant pels seus carrers amb les mateixes ganes de sempre.
A més, no oblido que sóc afortunada de tornar a una ciutat que fa dos mesos no era res "meu", i on en canvi, ara tinc gent que m'espera.

Gràcies a tots els que m'heu abraçat aquests dies, i perdoneu als que no ho hagueu pogut fer per la meva falta de temps.

Ci vediamo presto!


dimarts, 1 d’abril del 2014

Vol amb destinació... Barcelona

Quatre línies des de l'aeroport, on estic asseguda esperant que m'indiquin quina és la porta del vol cap a Barcelona. Crec que és un encert no haver deixat passar l'oportunitat de sentir que vol dir tornar a casa en aquestes circumstàncies. Estic nerviosa, impacient i entusiasmada, com una nena amb sabates noves! Ho veig tant a prop, que cada hora d'espera se m'està fent eterna, però a la vegada m'estan passant tantes coses pel cap que necessitaria temps extra per digerir-ho tot... És estrany marxar de Roma després de dos mesos i saber que d'aquí una setmana tornaré a estar aquí. Tinc el cor dividit, per una banda em moro de ganes d'arribar a Barcelona, a casa meva, de veure els meus pares, els meus germans, la iaia i a tots els que no us he vist en dos mesos i que sou tan importants per mi... Tinc la sensació que em faltarà temps i que em costarà marxar, però a la vegada, també sento això com un assaig general del que hauré de fer d'aquí tres mesos quan vingui per no tornar, i crec que aleshores se'm trencarà el cor, perquè és difícil escollir entre dos amors: Roma i Barcelona.

dimecres, 26 de març del 2014

"Con la testa fra le nuvole"


Ja fa uns dies que sento amb molta intensitat les ganes de tornar a casa i veure-us a tots. I quan més passen els dies i més s’acosta el moment d’agafar el vol, més impacient estic. Em bé de gust, i més que això, necessito donar-vos una abraçada, seure al sofà de casa, fer un cafè a la terrassa amb el Marc, visitar el Poal (que per aquestes dates deu estar preciós), dinar i sopar amb la gent que estimo i assaborir tot el que tinc en aquesta ciutat tan bonica que es diu Barcelona. Els dos mesos que porto aquí es comencen a notar, i necessito fer una pausa per tornar a agafar-ho amb ganes.

Per aquí tot segueix molt bé, continuo ferma en el meu propòsit d’aprofitar cada estona, tot i que les dues últimes setmanes han tingut moments de tot. Per una banda els tràmits entre la universitat de Barcelona i la Sapienza han esgotat la meva paciència, més per culpa de la primera que de la segona (per sorprenent que soni). Fins ahir no vaig saber com quedava finalment el meu horari, i estem a finals de març...

La veritat és que l’aspecte acadèmic està sent el més fluix del meu pas per Roma. Quan fa uns mesos pensava en aquesta experiència m’imaginava cursant assignatures que estiguessin estretament lligades amb l’art Italià, però ha sigut impossible, i he acabat triant assignatures generals del “Ottocento” i el “Novecento”. La més diferent segueix sent “Letteratura cristiana antica” que, tot i que crec que serà potent, se’m planteja com l’oportunitat de descobrir un àmbit que per ara m’és totalment desconegut. Això si, la bibliografia d’aquestes tres matèries em portarà a la ruïna... per ara ja m’he gastat uns 80 euros en llibres de bibliografia obligatòria, i calculo que me n’hauré de gastar uns 100 més... A més, patiré per llegir tant en italià, només l’assignatura d’art del segle XX m’exigeix que llegeixi la humil xifra de 1100 pàgines, però com sempre, a per totes!


I l’altre aspecte que ha estat a punt de minar la meva moral en diversos moments ha estat la convivència al pis. Sort en tinc de tenir una companya com la Rocío en la qual trobo complicitat en els més diversos àmbits, perquè a les dues italianes a vegades les... deixe-m’ho estar... Una és més simpàtica que l’altre, i se li agraeix molt, però les dues són igual d’expansives i deixades (i dic deixades per no ferir sensibilitats). Sort que el pis també és escenari de grans moments, com “l’hora manzanilla” que hem instaurat amb la Rocío cada nit abans d’anar a dormir, o les estratègies que elaborem entres aquestes quatre parets per reconquerir el nostre palau enfront el col·lectiu italià i que, la veritat sigui dita, ens porten moments molt divertits.


I aquesta quinzena també ha sigut moment per inaugurar el període de visites. Aquest cap de setmana ha vingut la Laura a portar-nos alegria i positivisme al pis. Ha estat present en moments 100% italians, i m'ha fet tornar a veure la ciutat amb els ulls de qui la veu per primera vegada. Hem voltat molt, fins i tot més enllà de Roma, i ens hem deixat caure per Perugia. És emocionant rebre visites a la que ara és la teva llar, perquè fa que intentis treure la millor carta de presentació d'aquesta ciutat per aconseguir que l’altra persona marxi amb un trosset de Roma i un record molt especial. Laura espero haver-ho aconseguit!


Així que aquí em teniu, entre llibres d’universitat, nits de cinema, estones d’infusions, primers gelats a Roma, aperitius italians, visites culturals, maletes a mig fer, i amb unes ganes de veure-us que em desborden...

Ens veiem d’aquí res!

diumenge, 16 de març del 2014

Punt d'inflexió


Ja han passat uns dies des de l’última visita del Marc, però aquest cap de setmana no pot passar sense una mínima referència en aquest blog. Tenir-lo aquí sempre és genial, i més tenint en compte que aquesta vegada hem hagut de tenir paciència i deixar passar un compte enrere de gairebé un més. Una altra vegada, la seva companyia m’ha omplert d’energia i m’ha portat terra ferma on descansar per seguir aquesta cursa amb moltes ganes. No dic res que ell no sàpiga, la seva presència em permet relaxar-me i exterioritzar tot el que vaig acumulant dins meu, amb ell puc deixar-me fluir, i mimar i deixar-me mimar. Parlar amb el Marc em permet verbalitzar sentiments i emocions que em fan prendre consciència del molt important que està sent tot això per mi, i a la vegada, sentir amb una gran claredat que ell és el millor company de viatge que puc tenir.


Aquesta primera quinzena de març ha sigut determinant. Sento que alguna cosa ha canviat i que he pujat un esglaó més en aquesta experiència vital. Ara sí, em sento part d’això completament, i sento que ho estic gaudint al cent per cent (cent per cent a la meva manera). Crec que he aconseguit prendre consciència del meu PRESENT amb tot el que això comporta, explotar cada dia que passa amb plena consciència de que el que estic experimentant és únic i que cada dia que passa no tornarà. Crec que fins i tot el meu posicionament vers la ciutat ha canviat, he començat a estimar-me-la i sento que el sentiment és correspost.


Em sento molt activa i estic coneixent i aprenent d’art tant com puc. Entre les meves últimes visites hi ha Orvieto, Viterbo, la Villa Lante, el Palazzo Spada, o Santa Maria di Monserrato, però la llista és molt llarga i tinc el somni utòpic d’arribar a veure-ho tot. 


A més em sento afortunada per les relacions que estic establint aquí a Roma, fonamentals en el pas dels dies aquí i estimulants en molts moments. La ciutat m’està regalant una companyia que m’omple, i aquesta companyia m’està aportant converses i moments que estic segura que guardaré tota la vida com un tresor. Moments especials que es manifesten en els moments més normals, com quan el temps es para a la cuina de casa mentre ens prenem una infusió abans d’anar a dormir i l’estona s’acaba convertint en un intercanvi d’estímuls i una complicitat que no té preu.

Gracias Pol, Sandra, Rocío y Nicolás por dibujarme sonrisas de felicidad tan intensas.  

divendres, 7 de març del 2014

Vida acadèmica

Aquesta ha sigut una bona setmana. De fet ha sigut la setmana que esperava des de feia dies. Per començar el Marc en aquests moments està a l’aeroport a punt per venir cap aquí, i a part d’això, ha sigut una setmana d’estrenar coses, d’anar configurant una rutina en el sentit més positiu del terme.

Dimarts vaig començar el curs de l’Institut Cervantes “L’arte spagnola per le vie della Città Eterna (1629-1874): da Velázquez a Fortuny” en el qual anirem parlant d’artistes espanyols que en algun moment de les seves trajectòries artístiques van passar per Roma, i com aquesta ciutat els va marcar. Els curs em motiva molt, i crec que m’aportarà coses bones que aniran més enllà de les cinc classes teòriques i les dues de visites per la ciutat que formen part del curs. Cada vegada m’atrau més tot el que relaciona artistes catalans amb roma, especialment del segle XIX, i crec que d’aquí trauré una llista de bibliografia que em tindrà ocupada una bona temporada. La meva obsessió per remenar constantment Internet en busca de cursos interessants de tant en tant dóna els seus fruits, perquè el curs m’encanta, però a més, descobrir que la professora Anna Riera coneix les noies de l’Acadèmia ha estat una grata sorpresa, quan ho vaig descobrir se’m van obrir els ulls com taronges! Nuri, Mavi, Bego i Mari Luz ja sabeu que allà on vaig us tinc molt presents i ja tinc ganes de venir a Barcelona per compartir un dinar dels nostres i que em pugueu veure la cara quan us parli de Roma.


Aquesta també ha sigut la primera setmana d’universitat. Els primers dies de març, quan  encara no havia començat les classes, m’espera el pitjor acadèmicament parlant, són tantes les persones que em van avisar que això seria un caos que estava convençuda que totes les assignatures se’m presentarien amb canvis d’últim moment. Però el millor d’esperar-se el pitjor és que sovint les expectatives no és compleixen, i tot i que evidentment la Sapienza porta el caos com a marca de la casa, l’organització ha sigut sorprenentment satisfactòria. Pels que no ho sapigueu, quan vaig venir cap aquí em vaig trobar que ja no existia cap de les assignatures que havia escollit des de Barcelona (cosa bastant habitual, ja que en aquesta universitat les assignatures apareixen i desapareixen com per art de màgia), així que he de tornar a crear-me un acord acadèmic diferent. Per ara he provat tres assignatures “Letteraturacristiana antica”, “Storia dell’arte contemporanea I” (segle XIX) i “Letteratura artista” (basada de manera monogràfica en Le vite de Vasari), i em falta provar la de dilluns “Iconografia e iconologia” (segle XVI).


El primer dia, quan vaig asseure’m per primera vegada en una de les cadires de l’aula que em tocava (un aula “cutre” com no podia ser d’una altra manera...), vaig sentir una barreja d’emoció, nervis i expectatives que em va fer molta gràcia, em vaig sentir com quan a P5 una monja em va agafar de la mà del meus pares el primer dia d’escola i vaig tenir la sensació que em portava a la cuina enlloc de portar-me a la classe. A més, quan el professor va començar a parlar, entre que parlava rapidíssim i molt fluix, vaig pensar “uff, això serà durillo”, però la veritat és que l’oïda s’acostuma ràpid, com s’acostuma al ritme d’una cançó.

Suposo que aquí hauré d’esforçar-me més, l’italià m’exigirà hores extres, però per ara em sento motivada amb tot el que m’envolta i suposo que això és el més important. Així que de moment tot té bona pinta i crec que alguns professors m’ampliaran horitzons, si més no, en les poques hores de classe que porto ja he “captat” algunes reflexions que m’han semblat molt interessants... sigui com sigui serà una experiència i sentir tant italià al dia m’anirà fantàsticament bé!



Us mantindré informats...

dissabte, 1 de març del 2014

Primer dia de març, matí de pluja...


Primer dia de març, matí de pluja i un bon moment per fer una mica de balanç del meu primer mes a Roma. Probablement el mes més desconcertant de la meva vida. Vint-i-vuit dies que han passat ràpid, i a la vegada han passat molt lents. Vint-i-vuit dies plens de coses noves i poques de conegudes, però també vint-i-vuit dies molt interessants i enriquidors (sobretot vistos des de la perspectiva que tinc ara, passat un mes des d’aquell dia en què vaig agafar un avió per venir a Roma plena d’expectatives). Un mes que ha esdevingut el resultat de molts instants que s’han convertit en metes per si mateixos, i en el qual he hagut d’aprendre a viure el present, a no obsessionar-me en el futur, i a tenir paciència, molta paciència!

Ha sigut un mes més fàcil del que podia imaginar-me, però a la vegada ha sigut un mes dur, sobretot perquè m’ha exigit molt anímicament, aquí m’he hagut d’esforçar per ser una persona més constant, més estable, menys alterable, i això per una personal tant emocional com jo no és fàcil. Però crec que ho he aconseguit en bona mesura, i això m’està ensenyant moltes coses de mi mateixa. Aquí t’adones que saps estar sola, que pots espavilar-te, que el que necessites ho portes amb tu, i que, tot i que estigui descontextualitzada, segueixo tenint la capacitat de treure el millor de tot.

Hi ha hagut moments una mica baixos, no han sigut gaires però penso que també són importants i es mereixen un espai en aquest blog. El meu pitjor moment va arribar fa uns dies quan vaig tenir la sensació que tot em portava cap a l’Erasmus més convencional, precisament cap a tot allò que volia evitar, però ser-ne conscient va ser el millor que em podia passar, i a partir d’aquí vaig començar a dibuixar jo mateixa el meu dia a dia. He començat a moure’m, a informar-me del que la ciutat em pot oferir culturalment, poc a poc vaig ampliant el meu cercle i provo de treure el millor de cadascú, em regalo el luxe de perdre’m per la ciutat i trobar petits tresors que em fan sentir molt plena, i tinc la sensació que començo a encaminar-me cap a on volia anar. Em sento plena d’energia!


Per altra banda, aquest ha sigut un mes que, lluny del que pugueu pensar, m’està ensenyant més de la meva vida normal, que d’aquí. Estic gaudint moltíssim Roma, i estic segura que tornaré havent aprés molt d’aquesta ciutat (ja m’encarregaré que sigui així...), però us asseguro que encara tornaré havent aprés més del que tinc a Barcelona, al Poal... Començar de zero m’ha fet sentir d’una manera increïblement forta que sóc molt afortunada de tenir una família com la que tinc (tant la meva directa, com la que tinc gràcies al Marc), de tenir els amics que tinc i el senzill que és tot amb vosaltres que em coneixeu tant i m’estimeu tal com sóc, de tenir el piset que tinc i on em sento tan a gust... i sobretot, de tenir un company de viatge que, tot i els quilòmetres, sento molt a prop.

dimarts, 25 de febrer del 2014

L’illa esquerdada


Fa tres o quatre dies vaig estar a Venècia, on durant un dia i mig em vaig treure la disfressa de pseudoromana per tornar a ser una turista qualsevol. I crec que això és el que més em va agradar d’aquestes hores en què vaig poder deixar d’esforçar-me per simplement gaudir i, durant un parell de dies, tornar a ser una barcelonina de visita per Itàlia. 

A Venècia ja hi havia estat de petita, però era tan petita que el poc que recordo no és mereix ser considerat una primera visita a la ciutat. Una ciutat que, per altra banda, és més aviat una extensió de terreny esquerdada en mil trossets que s'articula gràcies als petits i grans ponts que hi ha i que actuen com si fossin la cola d’un gerro trencat i enganxat.


És una illa curiosa, com molts diuen “destartalada com tota Itàlia”, però als meus ulls amb gràcia i encant. És una ciutat romàntica, amb el punt decadent que requereix i l’exotisme que aporten els aparadors plens de màscares i els canals plens de gòndoles. Tot i això, aquesta vegada el romanticisme ha quedat desplaçat per la propera vegada que hi torni amb el Marc, i ha donat pas a una visita de quatre amics amb poc bagatge junts, però que ara ja comparteixen una pàgina més dels seus respectius àlbums.

Això si, veure i sentir l’olor del mar de Venècia, em va fer adonar del molt que el trobava a faltar. Encara que Roma el tingui a prop, a la pràctica és com si no hi fos perquè ni es veu ni se sent, i tot i que mai m’hagi considerat una persona de mar, veure’l i notar-lo em va fer sentir a prop Barcelona, i per tant, de tots vosaltres.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Els somriures de Roma

Hi ha moment que l’energia positiva es dispara dintre meu i em sento radiant. Aquesta tarda m’he sentit així i per això, abans que em passi l’efecte, vull escriure quatre ratlles i intentar plasmar el que sento. Hi ha dies que Roma és especialment generosa i em regala somriures en forma de moments, persones o detalls. No sé massa com explicar-ho, però hi ha moments en que sento l’absoluta certesa de que estic en el lloc i el moment que em toca. He hagut d’esperar molt per viure això, però cada vegada tinc més clar que era perquè el meu pas per Roma havia de ser ara -ni abans, ni després-. Em fa sentir molt feliç poder tatxar això de la meva llista de “coses que alguna vegada m’agradaria fer”, perquè crec que Roma esdevindrà la transició entre dos moments vitals diferents, i per això m’agrada viure-ho sent-ne plenament conscient. És possible que arribats a aquest punt alguns ja us hagueu perdut, però ja saber que m’agrada massa expressar tot el que em passa per dins (i just ara s’acaben de posar a sonar les campanes de Sant Pere, quin moment tan perfecte! No us podeu imaginar el seu so, diferent a les altres... tenen una gravetat capaç de commoure a qualsevol). Bé al que anàvem...

També m’agradaria aprofitar aquesta entrada “inconexa” per expressar-vos el meu agraïment als que m’esteu seguint. Les vostres felicitacions pel blog i els vostres comentaris m’omplen immensament. Estic molt satisfeta d’haver obert aquesta finestra però on podeu treure el cap i veure’m en el meu dia a dia a Roma. Us asseguro que us tinc molt presents a tots, i tinc moltes ganes de veure-us.

Una abraçada!


Per cert, demà marxo a fer una visita fugaç a Venècia, així que ja us podeu imaginar de què anirà la propera entrada. 

Benvinguts a casa "meva"

Com ja us vaig avançar el meu pas pel Trastevere ha sigut breu i intents. Després de 15 dies que han sigut un regal, la meva aventura romana m’ha portat a un altre pis de la mateixa banda del riu però més a munt, per sobre del Vaticà. Tot i que em sap greu haver marxat d’una zona que en temps record vaig aconseguir sentir molt “meva”, agraeixo poder establir-me en un lloc de manera definitiva, i sobretot, haver perdut de vista la companya sorollosa que em va obligar a dormir amb taps gairebé cada nit.

Ara ja estic instal·lada i amb tota la roba fora de les maletes. He equipat l’habitació amb llençols, nòrdic, penja-robes... i també la cuina amb el poc que necessito: una paella, una cassoleta per poder fer-me el sopar i quatre plats. Pel que fa al menjar “faccio la spesa” en quantitats estranyament petites, i és que comprar per un és una altra cosa nova per a mi. Així com conviure amb altra gent, una experiència que fins ara no havia tingut mai (crec que no tindré les companyes més polides del món, però mentre l’ambient sigui bo, saber que estaré aquí per cinc mesos ajuda a relativitzar molt les coses). 

El que m'agrada, però, és que el pis m'ha permès tornar a tenir moments tan rutinaris com una estona per cuinar, per escoltar música, o simplement per estar estirada al llit llegint, és a dir, torno a tenir una vida normal.


L’habitació està bé en “termes romans” (no tant en “termes catalans” i més si tenim en compte els preus que es paguen). Està moblada amb el més bàsic, però té tot el que necessito, i és ample i amb molta llum. La cuina sembla treta d’una pel·lícula de tons sèpia, però el rotllo “vintage” té la seva gràcia. I els lavabos... els lavabos millors deixem-los estar, que avui m’he passat una hora i mitja netejant el que crec que feia dos anys que no netejava ningú... però ja se sap, “pazienza”! Del menjador no us en puc parlar perquè directament no existeix (com en tants pisos de lloguer romans), però sens dubte el millor del pis és la terrassa. La primera nit la lluna plena va venir a donar-me la benvinguda, i això, sumat a la cúpula de Sant Pere il·luminada, em va enamorar. Com bé em va dir el meu pare he canviat l’”skyline” de Barcelona pel de Roma, així que ara els qui em donen el "bon dia" són el Vaticà, els Apenins nevats i les teulades de Roma.


Tot i això, encara estic en el procés de sentir aquest lloc com a “meu”, suposo que és normal tenint en compte que en dues setmanes he viscut moltes coses i que aquí només hi porto tres dies. A més, fins ahir a la nit no vaig acabar de conèixer totes les meves companyes de pis, tres noies italianes de diferents llocs d’Itàlia (tot i que una marxarà a finals de mes i sembla ser que al seu lloc vindrà una noia espanyola).

De moment la meva única obligació acadèmica és el curs d’italià que ens fa la universitat de manera gratuïta i que vaig començar dilluns, però sembla que poc a poc el temps torna a agafar un ritme més estable, i tot i que la meva vida aquí segueix sense comptar amb gaires rutines que m’ordenin els dies, cada vegada em vaig fent més a tot el que m’envolta. Fa poc més de dues setmanes que vaig arribar a Roma, però ja començo a tenir llocs, coses i persones que reconec com a familiars entre tantes coses noves. Això si, ja tinc ganes de començar la universitat i les diverses coses que vull fer i passar a tenir un dia a dia més definit, crec que això m’ajudarà a sentir-me més integrada en el ritme diari de la ciutat, i em farà sentir aquesta experiència d’una manera més plena. 

dissabte, 15 de febrer del 2014

Nit de “Grechetto” i italià

Avui ha sigut un dia molt intens, però abans he d’explicar-los la nit d’ahir divendres i fer-vos un breu resum de com he passat aquests dies d’entre setmana. Des que va marxar el Marc, els tres dies que separen dilluns de divendres es podrien definir com a dies de burocràcia i cafès. La veritat és que les qüestions burocràtiques han sigut una mica pesades i pràcticament m’han portat cada matí a la Sapienza. A més, per si no tingués prou amb els papers que havia de fer, també em vaig dedicar a perdre’n d’altres que ja tenia (sí, el meu jo desastre ha vingut amb mi a Roma). Concretament el document que vaig perdre, encara no sé com, era el carnet de la “mensa” (que per sort ja torno a tenir), i és que val molt la pena! La mensa és el menjador universitari i els estudiants Erasmus a la Sapienza tenim dret per només tres euros a dinar o sopar un menú molt complet que compta amb un primer i segon plat, acompanyament (“contorno”), pa, beguda i postres, i la qualitat ha sigut una grata sorpresa.

I així, entre papers i històries vàries va arribar divendres vespre, una nit per recordar. La cosa ja va començar bé quan la Marelia, la propietària del pis que avui estreno, em va trucar per quedar a les 20.30 i donar-me les claus. I com això volia dir que ahir era la meva última nit com a “veïna” del Trastevere, el grup “carpeta” ens vem reunir al que encara era el meu barri per passar una deliciosa nit de “San Valentino” pels animats carrers del Trastevere. El sopar va ser immillorable, una porció de pizza de mil i un formatges i una “arancine” (una bola d’arròs arrebossada i que pot portar moltes coses dins molt típica de la zona de “Napoli” –en aquest cas era de salsitxa i bolets-) que ens vem menjar, mentre veiem un espectacle de carrer, a les escales de la font de la piazza de Santa Maria del Trastevere. 

Però la millor part va començar quan vem traspassar la porta de la vinateria que la setmana passada havia descobert amb el Marc, i que ja aleshores m’havia captivat. La cosa ja tenia la seva gràcia des del principi ja que per entrar havies de picar un timbre i el nostre amic Genaro, el propietari del local, t’obria la porta. Us heu d’imaginar un local d’aquest que a mi m’agraden, d’aquests que “tenen algo”, amb llibres de decoració, llum fosqueta tirant a vermella, i música molt ben triada... Un cop dins, el mateix Genaro ens va venir a preguntar que volíem i com que cap de nosaltres és gaire entès en qüestió de vins vem deixar que ens sorprengués, i la sorpresa va portar el nom de “grechetto”, un vi blanc finíssim que ens va acompanyar durant tota la conversa. El millor va ser, però, quan el Genaro va aparèixer amb l’ampolla de vi i “per cortesia” ens va convidar a la segona copa, a més de tallar-nos trossos de xocolata negra boníssima amb una mena de taula-guillotina que tenia allà. Li devíem transmetre alguna cosa molt positiva, perquè al cap d’una estona va tornar amb l’ampolla, va agafar una cadira, va seure amb nosaltres i ja no vem parar de parlar italià i escoltar historietes romanes i napolitanes fins les tres del matí. Tothom va anar marxant i allà ens vem quedar nosaltres quatre amb el Genaro. L’ambient es va tornar tan familiar i tan còmode que vem acabar fumant “una sigaretta” dins del local i disposant dels espais com si fossin casa nostra. Us asseguro que per mi la nit no va poder ser més bonica, i quan em ficava al llit només podia pensar una cosa: això és Roma!   


dimarts, 11 de febrer del 2014

Primer viatge dins del viatge

I en ple procés d’adaptació has arribat tu per aportar-me una mica d’aire, com qui en una cursa s’atura a respirar i a agafar forces per seguir. Ja saps tot el que penso i sento, i estic segura que tots dos sentim amb la mateixa intensitat que aquests dies han sigut magnífics. Quatre dies en què hem viscut Roma com dos turistes més, però que a la vegada han estat una experiència diferent. Mentre la major part de visitants esperaven fer la visita al Vaticà, tu estaves més interessat en conèixer els meus llocs de referència, com el carrer del meu proper pis.



Amb tu he pogut canalitzar totes les sensacions que tenia acumulades després de cinc dies molt intensos, i m’he pogut permetre obrir una mica les comportes per deixar anar pors i nervis. Perquè encara que les primeres dues entrades del blog només desprenguin optimisme, els moments estranys també hi són, el que passa es que aquest són tant poc rellevants dins el conjunt que no vull donar-los una importància que no tenen. En aquests sentit, avui mentre esmorzava un got de llet i les “nuvoleé” que em vaig comprar el primer dia (unes galetes amb xocolata que no valen res, però que em van seduir pel disseny del paquet...), he llegit una frase que crec que defineix a la perfecció aquests petits moments de desconcert: “Per questo esistono le nuvolette: per concedere al sole una piacevole pausa e fargli riprendere forza ed energia“.




Aquests quatre dies, entre visites al Coliseu, la Fontana di Trevi, o el Castel Sant’Angelo, han contribuït també a posar-me davant dels ulls la gran lliçó d’aquests primers dies: assaboreix intensament el moment i no et deprimeixis pensant en el demà.

Tot i això, els comiats amb tu sempre són molt sentits, però també bonics i dolços fins a l’infinit, i només per això ja dono gràcies a aquesta experiència que m’està fent sentir molt viva!