L’illa esquerdada

Fa tres o quatre dies vaig estar a Venècia, on durant un dia i mig em vaig treure la disfressa de pseudoromana per tornar a ser una turista qualsevol. I crec que això és el que més em va agradar d’aquestes hores en què vaig poder deixar d’esforçar-me per simplement gaudir i, durant un parell de dies, tornar a ser una barcelonina de visita per Itàlia. 

A Venècia ja hi havia estat de petita, però era tan petita que el poc que recordo no és mereix ser considerat una primera visita a la ciutat. Una ciutat que, per altra banda, és més aviat una extensió de terreny esquerdada en mil trossets que s'articula gràcies als petits i grans ponts que hi ha i que actuen com si fossin la cola d’un gerro trencat i enganxat.

És una illa curiosa, com molts diuen “destartalada com tota Itàlia”, però als meus ulls amb gràcia i encant. És una ciutat romàntica, amb el punt decadent que requereix i l’exotisme que aporten els aparadors plens de màscares i els canals plens de gòndoles. Tot i això, aquesta vegada el romanticisme ha quedat desplaçat per la propera vegada que hi torni amb el Marc, i ha donat pas a una visita de quatre amics amb poc bagatge junts, però que ara ja comparteixen una pàgina més dels seus respectius àlbums.

Això si, veure i sentir l’olor del mar de Venècia, em va fer adonar del molt que el trobava a faltar. Encara que Roma el tingui a prop, a la pràctica és com si no hi fos perquè ni es veu ni se sent, i tot i que mai m’hagi considerat una persona de mar, veure’l i notar-lo em va fer sentir a prop Barcelona, i per tant, de tots vosaltres.