Els somriures de Roma

Hi ha moment que l’energia positiva es dispara dintre meu i em sento radiant. Aquesta tarda m’he sentit així i per això, abans que em passi l’efecte, vull escriure quatre ratlles i intentar plasmar el que sento. Hi ha dies que Roma és especialment generosa i em regala somriures en forma de moments, persones o detalls. No sé massa com explicar-ho, però hi ha moments en que sento l’absoluta certesa de que estic en el lloc i el moment que em toca. He hagut d’esperar molt per viure això, però cada vegada tinc més clar que era perquè el meu pas per Roma havia de ser ara -ni abans, ni després-. Em fa sentir molt feliç poder tatxar això de la meva llista de “coses que alguna vegada m’agradaria fer”, perquè crec que Roma esdevindrà la transició entre dos moments vitals diferents, i per això m’agrada viure-ho sent-ne plenament conscient. És possible que arribats a aquest punt alguns ja us hagueu perdut, però ja saber que m’agrada massa expressar tot el que em passa per dins (i just ara s’acaben de posar a sonar les campanes de Sant Pere, quin moment tan perfecte! No us podeu imaginar el seu so, diferent a les altres... tenen una gravetat capaç de commoure a qualsevol). Bé al que anàvem...

També m’agradaria aprofitar aquesta entrada “inconexa” per expressar-vos el meu agraïment als que m’esteu seguint. Les vostres felicitacions pel blog i els vostres comentaris m’omplen immensament. Estic molt satisfeta d’haver obert aquesta finestra però on podeu treure el cap i veure’m en el meu dia a dia a Roma. Us asseguro que us tinc molt presents a tots, i tinc moltes ganes de veure-us.

Una abraçada!

Per cert, demà marxo a fer una visita fugaç a Venècia, així que ja us podeu imaginar de què anirà la propera entrada.