Indiscutiblement aquests dies es defineixen així. Ara
toca posar empenta i determinació per anar construint primeres vegades, i que
aquestes aviat deixin de ser-ho per passar a formar part de la meva
quotidianitat. Com molt bé em deia una amiga per missatge, res és estrany,
simplement tot és nou i ho estic estrenant. Ara mateix estic immersa en el
procés de reconvertir les coses “estranyes” en “familiars”, i en aquest sentit
sento que cada dia m’acosta una mica més a la normalitat. Perquè ho entengueu,
al principi em feien pànic els autobusos, em veia incapaç d’arribar a enganxar
com funcionaven les línies, en canvi, dos dies després ja començava a mourem
amb una certa “soltura”. El mateix passa amb l’italià, primer se’t fa estrany
estar rodejat d’una llengua que no es la teva, però poc a poc es va convertint
en un rumor que forma part del so habitual que t’envolta.
També han sigut dies de primeres vegades de molts
tràmits, la majoria del quals ja he fet (codice fiscale, abonament del bus,
certificat d’arribada de la universitat, etc...). Tot i que és una mica
saturant, tot això també t'ajuda aquests primers dies, perquè són coses que has
de fer i t’obliguen a moure’t i a espavilar-te.
I dies de primers cafès amb altres persones que estan com
tu. Per ara tinc un cercle reduït de gent al voltant, però el tinc i hi estic a
gust. Dimarts, a les xerrades de benvinguda, ens vem anar trobant quatre
catalans i una madrilenya, i com que ara tots estem amb la predisposició i la
ment molt oberta (bàsicament perquè ho fa el sentit de la supervivència), de
seguida hem creat un petit entorn de seguretat, de descans... uns instants en
que podem deixar d’esforçar-nos per construir i simplement relaxar-nos, riure i
disfrutar.

Hola Anuskin!!! Ja sóc aquí!!! Muuaasssssssssssss
ResponEliminaSuposo que els teus seguidors som multitud, oi? Si és que per molt que ho intentis, per molt lluny que marxis, no et deixarem mai... impossible...
ResponElimina