Primer viatge dins del viatge

I en ple procés d’adaptació has arribat tu per aportar-me una mica d’aire, com qui en una cursa s’atura a respirar i a agafar forces per seguir. Ja saps tot el que penso i sento, i estic segura que tots dos sentim amb la mateixa intensitat que aquests dies han sigut magnífics. Quatre dies en què hem viscut Roma com dos turistes més, però que a la vegada han estat una experiència diferent. Mentre la major part de visitants esperaven fer la visita al Vaticà, tu estaves més interessat en conèixer els meus llocs de referència, com el carrer del meu proper pis.

Amb tu he pogut canalitzar totes les sensacions que tenia acumulades després de cinc dies molt intensos, i m’he pogut permetre obrir una mica les comportes per deixar anar pors i nervis. Perquè encara que les primeres dues entrades del blog només desprenguin optimisme, els moments estranys també hi són, el que passa es que aquest són tant poc rellevants dins el conjunt que no vull donar-los una importància que no tenen. En aquests sentit, avui mentre esmorzava un got de llet i les “nuvoleé” que em vaig comprar el primer dia (unes galetes amb xocolata que no valen res, però que em van seduir pel disseny del paquet...), he llegit una frase que crec que defineix a la perfecció aquests petits moments de desconcert: “Per questo esistono le nuvolette: per concedere al sole una piacevole pausa e fargli riprendere forza ed energia“.

Aquests quatre dies, entre visites al Coliseu, la Fontana di Trevi, o el Castel Sant’Angelo, han contribuït també a posar-me davant dels ulls la gran lliçó d’aquests primers dies: assaboreix intensament el moment i no et deprimeixis pensant en el demà.

Tot i això, els comiats amb tu sempre són molt sentits, però també bonics i dolços fins a l’infinit, i només per això ja dono gràcies a aquesta experiència que m’està fent sentir molt viva!