Nit de “Grechetto” i italià

Avui ha sigut un dia molt intens, però abans he d’explicar-los la nit d’ahir divendres i fer-vos un breu resum de com he passat aquests dies d’entre setmana. Des que va marxar el Marc, els tres dies que separen dilluns de divendres es podrien definir com a dies de burocràcia i cafès. La veritat és que les qüestions burocràtiques han sigut una mica pesades i pràcticament m’han portat cada matí a la Sapienza. A més, per si no tingués prou amb els papers que havia de fer, també em vaig dedicar a perdre’n d’altres que ja tenia (sí, el meu jo desastre ha vingut amb mi a Roma). Concretament el document que vaig perdre, encara no sé com, era el carnet de la “mensa” (que per sort ja torno a tenir), i és que val molt la pena! La mensa és el menjador universitari i els estudiants Erasmus a la Sapienza tenim dret per només tres euros a dinar o sopar un menú molt complet que compta amb un primer i segon plat, acompanyament (“contorno”), pa, beguda i postres, i la qualitat ha sigut una grata sorpresa.

I així, entre papers i històries vàries va arribar divendres vespre, una nit per recordar. La cosa ja va començar bé quan la Marelia, la propietària del pis que avui estreno, em va trucar per quedar a les 20.30 i donar-me les claus. I com això volia dir que ahir era la meva última nit com a “veïna” del Trastevere, el grup “carpeta” ens vem reunir al que encara era el meu barri per passar una deliciosa nit de “San Valentino” pels animats carrers del Trastevere. El sopar va ser immillorable, una porció de pizza de mil i un formatges i una “arancine” (una bola d’arròs arrebossada i que pot portar moltes coses dins molt típica de la zona de “Napoli” –en aquest cas era de salsitxa i bolets-) que ens vem menjar, mentre veiem un espectacle de carrer, a les escales de la font de la piazza de Santa Maria del Trastevere. 

Però la millor part va començar quan vem traspassar la porta de la vinateria que la setmana passada havia descobert amb el Marc, i que ja aleshores m’havia captivat. La cosa ja tenia la seva gràcia des del principi ja que per entrar havies de picar un timbre i el nostre amic Genaro, el propietari del local, t’obria la porta. Us heu d’imaginar un local d’aquest que a mi m’agraden, d’aquests que “tenen algo”, amb llibres de decoració, llum fosqueta tirant a vermella, i música molt ben triada... Un cop dins, el mateix Genaro ens va venir a preguntar que volíem i com que cap de nosaltres és gaire entès en qüestió de vins vem deixar que ens sorprengués, i la sorpresa va portar el nom de “grechetto”, un vi blanc finíssim que ens va acompanyar durant tota la conversa. El millor va ser, però, quan el Genaro va aparèixer amb l’ampolla de vi i “per cortesia” ens va convidar a la segona copa, a més de tallar-nos trossos de xocolata negra boníssima amb una mena de taula-guillotina que tenia allà. Li devíem transmetre alguna cosa molt positiva, perquè al cap d’una estona va tornar amb l’ampolla, va agafar una cadira, va seure amb nosaltres i ja no vem parar de parlar italià i escoltar historietes romanes i napolitanes fins les tres del matí. Tothom va anar marxant i allà ens vem quedar nosaltres quatre amb el Genaro. L’ambient es va tornar tan familiar i tan còmode que vem acabar fumant “una sigaretta” dins del local i disposant dels espais com si fossin casa nostra. Us asseguro que per mi la nit no va poder ser més bonica, i quan em ficava al llit només podia pensar una cosa: això és Roma!