Benvinguts a casa "meva"

Com ja us vaig avançar el meu pas pel Trastevere ha sigut breu i intents. Després de 15 dies que han sigut un regal, la meva aventura romana m’ha portat a un altre pis de la mateixa banda del riu però més a munt, per sobre del Vaticà. Tot i que em sap greu haver marxat d’una zona que en temps record vaig aconseguir sentir molt “meva”, agraeixo poder establir-me en un lloc de manera definitiva, i sobretot, haver perdut de vista la companya sorollosa que em va obligar a dormir amb taps gairebé cada nit.

Ara ja estic instal·lada i amb tota la roba fora de les maletes. He equipat l’habitació amb llençols, nòrdic, penja-robes... i també la cuina amb el poc que necessito: una paella, una cassoleta per poder fer-me el sopar i quatre plats. Pel que fa al menjar “faccio la spesa” en quantitats estranyament petites, i és que comprar per un és una altra cosa nova per a mi. Així com conviure amb altra gent, una experiència que fins ara no havia tingut mai (crec que no tindré les companyes més polides del món, però mentre l’ambient sigui bo, saber que estaré aquí per cinc mesos ajuda a relativitzar molt les coses). 

El que m'agrada, però, és que el pis m'ha permès tornar a tenir moments tan rutinaris com una estona per cuinar, per escoltar música, o simplement per estar estirada al llit llegint, és a dir, torno a tenir una vida normal.

L’habitació està bé en “termes romans” (no tant en “termes catalans” i més si tenim en compte els preus que es paguen). Està moblada amb el més bàsic, però té tot el que necessito, i és ample i amb molta llum. La cuina sembla treta d’una pel·lícula de tons sèpia, però el rotllo “vintage” té la seva gràcia. I els lavabos... els lavabos millors deixem-los estar, que avui m’he passat una hora i mitja netejant el que crec que feia dos anys que no netejava ningú... però ja se sap, “pazienza”! Del menjador no us en puc parlar perquè directament no existeix (com en tants pisos de lloguer romans), però sens dubte el millor del pis és la terrassa. La primera nit la lluna plena va venir a donar-me la benvinguda, i això, sumat a la cúpula de Sant Pere il·luminada, em va enamorar. Com bé em va dir el meu pare he canviat l’”skyline” de Barcelona pel de Roma, així que ara els qui em donen el "bon dia" són el Vaticà, els Apenins nevats i les teulades de Roma.

Tot i això, encara estic en el procés de sentir aquest lloc com a “meu”, suposo que és normal tenint en compte que en dues setmanes he viscut moltes coses i que aquí només hi porto tres dies. A més, fins ahir a la nit no vaig acabar de conèixer totes les meves companyes de pis, tres noies italianes de diferents llocs d’Itàlia (tot i que una marxarà a finals de mes i sembla ser que al seu lloc vindrà una noia espanyola).

De moment la meva única obligació acadèmica és el curs d’italià que ens fa la universitat de manera gratuïta i que vaig començar dilluns, però sembla que poc a poc el temps torna a agafar un ritme més estable, i tot i que la meva vida aquí segueix sense comptar amb gaires rutines que m’ordenin els dies, cada vegada em vaig fent més a tot el que m’envolta. Fa poc més de dues setmanes que vaig arribar a Roma, però ja començo a tenir llocs, coses i persones que reconec com a familiars entre tantes coses noves. Això si, ja tinc ganes de començar la universitat i les diverses coses que vull fer i passar a tenir un dia a dia més definit, crec que això m’ajudarà a sentir-me més integrada en el ritme diari de la ciutat, i em farà sentir aquesta experiència d’una manera més plena.