Aprofito que el Marc dorm per explicar-vos una miqueta... El mes de maig s’ha
acabat i he de dir que no em genera cap tipus de nostàlgia. Ha sigut un mes
dur, en el que he hagut d’aprendre que és estar a Roma sense poder estar per
Roma i en el que l’acumulació d’hores sola han superatper molt els altres
mesos. Un mes que me l’he passat pràcticament de cara a la paret, en el meu
escriptori, intentant absorbit a marxes forçades un llibre de 600 pàgines que
se suposa que m’havia d’obrir al món del segle XX. Ha sigut llarg fer tot això
sense tenir-vos a prop, perquè m’he sentit una mica aïllada, per això
la presència de la Rocío a casa quan tornava de la feina era tota una
motivació. Però per sort aquest mes de clausura ja ha passat i ara és el moment
d’acabar d’exprimir tot això amb tantes ganes com el primer mes.
No m’agrada el sistema acadèmic italià, no m’agrada gens. Tinc la sensació
que són pocs els professors que t’orienten en el transcurs de les assignatures
i que t’amplien horitzons. Aquí pràcticament tot funciona a base de piles de
llibres de bibliografia que t’has de saber de cara l’examen. I l’examen? No hi
ha pitjor sistema... Dimecres estava citada a les 9 al departament d’història
de l’art per a fer l’examen. Vaig arribar i ningú sabia a quina aula havíem d’anar
i així vem estar fins les 10, quan la professora després d’una hora de retard
es va dignar a aparèixer... L’espera, però, no va acabar aquí. Com que l’examen és oral i es fa un per un, vaig haver de conviure amb els nervis fins les
12, i pel que tinc entès encara vaig ser afortunada perquè podria haver estat
esperant fins les 6 de la tarda. I on va ser l’examen finalment? Doncs en una
aula plena de gent esperant, en la que hi havia la professora i una assistent
que anaven examinant cadascuna a una persona al mateix temps, en uns exàmens que
duraven una mitja hora de mitjana.
Quan finalment em va tocar a mi, l’assistent es dedicar a anar passant pàgines dels llibres que m’havia hagut d’estudiar i em va anar preguntant sobre allò que en aquell moment li cridava més l’atenció... Sense guió previ, sense pensar una pregunta que de veritat pogués demostrar la feina feta d’una manera una mica transversal. I el que se suposava un examen d’un segle sencer, va acabar sent una monografia dels anys 55 al 66. Els nervis em van jugar una mala passada i vaig sortir d’allà poc convençuda de mi mateixa, amb la sensació de sentir que les meves paraules en italià no demostraven el que les meves neurones portaven un mes acumulant. Fins i tot vaig començar a tenir la sensació que em suspendria, que no arribaria al 18 necessari per aprovar (aquí es puntua sobre 30), però el resultat va ser bo, i quan l’assistent de cop i volta em va dir “venticinque” em va sortir de l’ànima un “ti ringrazio molto” que no es va convertir en una abraçada per no acabar de perdre la poca dignitat que em quedava.
Quan finalment em va tocar a mi, l’assistent es dedicar a anar passant pàgines dels llibres que m’havia hagut d’estudiar i em va anar preguntant sobre allò que en aquell moment li cridava més l’atenció... Sense guió previ, sense pensar una pregunta que de veritat pogués demostrar la feina feta d’una manera una mica transversal. I el que se suposava un examen d’un segle sencer, va acabar sent una monografia dels anys 55 al 66. Els nervis em van jugar una mala passada i vaig sortir d’allà poc convençuda de mi mateixa, amb la sensació de sentir que les meves paraules en italià no demostraven el que les meves neurones portaven un mes acumulant. Fins i tot vaig començar a tenir la sensació que em suspendria, que no arribaria al 18 necessari per aprovar (aquí es puntua sobre 30), però el resultat va ser bo, i quan l’assistent de cop i volta em va dir “venticinque” em va sortir de l’ànima un “ti ringrazio molto” que no es va convertir en una abraçada per no acabar de perdre la poca dignitat que em quedava.
I sí.. “la ringrazio molto” perquè fa dos dies que sóc una altra. Sento que
m’he tret un gran pes de sobre, d’uns tres quilos de cel·lulosa concretament,
que ja estan a la maleta del Marc per marxar el dia deu cap a Barcelona. I
quina millor recompensa que tenir al Marc aquí per passar els meus últims dies
romans en parella.
Això s’acaba, però el comiat serà llarg i intens, d’això no en tinc cap
dubte.


Estic molt orgullós de tu Anna! Esperava amb impaciència una nova entrada al teu blog jajaja. Jo també m'hi he de posar a escriure una nova entrada al meu! Igual que tú estaves seguríssima que a mi m'aniria bé l'examen, jo estava segur que tú te'n sortiries, perquè després de veure una Anna diferent i agobiada per aquest examen (que ho entenc perfectament eh) sé que et mereixies molt aprovar! I estic desitjant tornar-te a veure ara que et sents alliberada! Només em queda repetir-te una cosa: Felicitaats per aconseguir el que et proposes!! :)
ResponEliminaVeient el sistema d'avualuar italià...podem estar molt contents aqui!
ResponEliminaMe n'alegro moltíssim que t'anés tan bé l'examen, estava convençuda que podries!!!
Una abraçada i molts records a la Rocío i al Pol :))))
Fins aviat preciosa!