Primer dia de març, matí de pluja...

Primer dia de març, matí de pluja i un bon moment per fer una mica de balanç del meu primer mes a Roma. Probablement el mes més desconcertant de la meva vida. Vint-i-vuit dies que han passat ràpid, i a la vegada han passat molt lents. Vint-i-vuit dies plens de coses noves i poques de conegudes, però també vint-i-vuit dies molt interessants i enriquidors (sobretot vistos des de la perspectiva que tinc ara, passat un mes des d’aquell dia en què vaig agafar un avió per venir a Roma plena d’expectatives). Un mes que ha esdevingut el resultat de molts instants que s’han convertit en metes per si mateixos, i en el qual he hagut d’aprendre a viure el present, a no obsessionar-me en el futur, i a tenir paciència, molta paciència!

Ha sigut un mes més fàcil del que podia imaginar-me, però a la vegada ha sigut un mes dur, sobretot perquè m’ha exigit molt anímicament, aquí m’he hagut d’esforçar per ser una persona més constant, més estable, menys alterable, i això per una personal tant emocional com jo no és fàcil. Però crec que ho he aconseguit en bona mesura, i això m’està ensenyant moltes coses de mi mateixa. Aquí t’adones que saps estar sola, que pots espavilar-te, que el que necessites ho portes amb tu, i que, tot i que estigui descontextualitzada, segueixo tenint la capacitat de treure el millor de tot.

Hi ha hagut moments una mica baixos, no han sigut gaires però penso que també són importants i es mereixen un espai en aquest blog. El meu pitjor moment va arribar fa uns dies quan vaig tenir la sensació que tot em portava cap a l’Erasmus més convencional, precisament cap a tot allò que volia evitar, però ser-ne conscient va ser el millor que em podia passar, i a partir d’aquí vaig començar a dibuixar jo mateixa el meu dia a dia. He començat a moure’m, a informar-me del que la ciutat em pot oferir culturalment, poc a poc vaig ampliant el meu cercle i provo de treure el millor de cadascú, em regalo el luxe de perdre’m per la ciutat i trobar petits tresors que em fan sentir molt plena, i tinc la sensació que començo a encaminar-me cap a on volia anar. Em sento plena d’energia!

Per altra banda, aquest ha sigut un mes que, lluny del que pugueu pensar, m’està ensenyant més de la meva vida normal, que d’aquí. Estic gaudint moltíssim Roma, i estic segura que tornaré havent aprés molt d’aquesta ciutat (ja m’encarregaré que sigui així...), però us asseguro que encara tornaré havent aprés més del que tinc a Barcelona, al Poal... Començar de zero m’ha fet sentir d’una manera increïblement forta que sóc molt afortunada de tenir una família com la que tinc (tant la meva directa, com la que tinc gràcies al Marc), de tenir els amics que tinc i el senzill que és tot amb vosaltres que em coneixeu tant i m’estimeu tal com sóc, de tenir el piset que tinc i on em sento tan a gust... i sobretot, de tenir un company de viatge que, tot i els quilòmetres, sento molt a prop.