El juny no podria haver començat millor. Deu dies, un examen menys, i dues
visites molt esperades.
La del Marc ha sigut l’última visita d’aquests cinc mesos en que sóc aquí.
Una visita que m’ha retornat l’energia i que ha servit per fer evident que som
una parella forta, que em sabut afrontar la distància amb paciència, optimisme i respecte, i perquè no dir-ho, amb elegància i molts tocs de bon humor... Perquè per més quilòmetres que ens hagin separat durant aquest temps, hem estat
més a prop que mai l’un de l’altre.
Aquesta visita també ha servit per començar a verbalitzar el que aquesta experiència ens ha fet descobrir de nosaltres mateixos, i ens hem començat a mirar la ciutat amb unes certes “saudades”, perquè la cervesa que fèiem l’altre dia a via Trionfale o el passeig pel parc dels aqüeductes ja formen part del passat. Un passat que per altra banda recordarem tota la vida, i que també té la seva part de culpa de que avui siguem el que som.
Aquesta visita també ha servit per començar a verbalitzar el que aquesta experiència ens ha fet descobrir de nosaltres mateixos, i ens hem començat a mirar la ciutat amb unes certes “saudades”, perquè la cervesa que fèiem l’altre dia a via Trionfale o el passeig pel parc dels aqüeductes ja formen part del passat. Un passat que per altra banda recordarem tota la vida, i que també té la seva part de culpa de que avui siguem el que som.
La visita de la família Solsona-Anglès, i especialment la visita de la Ima,
ha sigut la manera de tancar un cercle que es va començar a dibuixar ja fa sis
anys. Quan gràcies a que la Ima en aquell moment vivia a Roma vaig conèixer aquesta
ciutat que el dia que marxi em farà plorar. Vas ser tu Ima qui me la vas fer
estimar en temps rècord, qui vas fer que me la mirés amb una admiració que no
va disminuir el més mínim en els anys posteriors, i la que vas provocar que els
meus pensament projectessin aquesta experiència meravellosa que finalment s’ha fet
realitat. Mai et podré agrair prou que fossis el meu pont amb Roma, i no només
això, perquè quan torni, sé que podràs entendre cada una de les frases que
acabin amb punts suspensius.
“Grazie ancora” per haver vingut a conèixer l’Anna de Roma.
Per la part que em toca...
ResponEliminaAixí és filen les històries, per atzar o algo que se li assembla molt, sense saber-ho, sense pensar-ho, aquella visita que vaig rebre amb tantes ganes el 2009 a Roma s'havia de convertir en la llavor que després, a 2014, acabaria sent aquesta experiència teva tan meravellosa i intensa que molts estem seguint per aquest blog :-)
Aquest cap de setmana ha tingut la normalitat de dues romanes que estaven a la seva ciutat, i l'extraordinari de dues nenes que s'han fet, una mica més grans i que tenen una vida que fa 6 anys, per molt que es paressin a imaginar, a penes podien intuir..
I és que, com ve dius, Roma marca, definitivament i es porta sempre, sempre nel cuore.