Vosaltres

S’han acabat les dues setmanes de visites que feia temps que estaven marcades al meu calendari: primer la iaia i l'Enric, després els meus pares i finalment el Marc, que ha visitat Roma per tecera vegada. Amb vosaltres he tornat a anar més enllà de la “ciutat eterna” per conèixer racons genials d’Assís, Capri, Tívoli i Pompeia.

Han sigut 15 dies esgotadors, durant els quals m’he implicat com a “guia” fins al màxim de les meves capacitats, per això espero que tots hagueu pogut captar que està sent aquesta experiència per a mi, i que hagueu marxat amb una imatge més plena de la ciutat. Heu demostrat que tots teniu un molt bon ritme i al marxar he necessitat 48 hores per recuperar-me, però ha valgut molt la pena, i tornaria a repetir aquests dies amb els ulls tancats.

M’heu fet sentir molt acompanyada i m’heu fet menys evident el buit dels meus companys d'aventura, que havien tornat tots a casa per passar-hi la Setmana Santa. Hi ha hagut moments fantàstics que ja formen part de la meva història aquí, alguns dels quals són tan senzills com haver pogut reunir-vos a tots en una mateixa taula d'un restaurant de Roma, o veure-us radiants de felicitat amb un gelat de tres boles. 

M’ha encantat poder ensenyar-vos els meus carrers, els meus llocs, la meva Roma, perquè cada vegada tinc més clar que cadascú en té una de diferent, i jo us he volgut ensenyar la meva. Cadascú aprèn a descobrir d’una manera particular aquesta ciutat, i vosaltres heu sigut la prova de foc per adonar-me que en poc temps l’he aconseguit conèixer bé. Roma em segueix guardant secrets, molts dels quals no tindré temps de descobrir, però crec que en tres mesos he aprés a moure amb “soltura” i a entendre-la, cosa que no és tan fàcil com sembla.

I en mig d'aquests dies he sobrepassat la línia que marca la meitat de la meva estada aquí, l'equador. Això em fa veure, tot i que encara lluny, que el final d’aquesta aventura es va acostant. Un final que a dia d’avui se’m planteja acompanyat de sentiments de tristesa i felicitat a parts iguals. Per una banda em fa pena pensar que ja no queda tant per tornar i que aleshores tot això que ara és present es convertirà en passat, però també sento que agafar l’avió de tornada serà la culminació d’un somni que he pogut fer realitat. A més, la meva vida aquí m’encanta, però sé que és circumstancial i que la meva vida real està a casa, amb el Marc, a prop de tots vosaltres, i tirant endavant els meus projectes. No patiu, pensar tot això no em resta en absolut viure cada dia que passo aquí al 100%, crec que he trobat l'experiència que buscava, però crec que és necessari anar mirant de reüll la meva tornada i mentalitzar-me que arribarà, perquè quan ho faci sàpiga portar amb la major filosofia possible el fet de tornar sense feina i sense gaires perspectives de poder deixar de ser “becària”, aquesta etapa de la meva vida que comença a allargar-se massa... Tot i això, estic convençuda que si tinc una mica de paciència començaran a obrir-se finestres i a arribar-me coses molt bones.