Diumenge de rams

Feia temps que tenia pendent anar a veure el Papa un diumenge a l'hora de l'angelus, però mai acabava de trobar el moment. Per això ahir, pensant que seria cosa de vint minuts, vaig decidir a anar a la benedicció de la palma a la plaça del Vaticà. Hi vaig anar sola i a les 9.30 ja estava de peu escoltant una missa que, per contra del que creia, duraria gairebé tres hores. L'espera, però, va valdre la pena. A part de refrescar una mica la Passió de Crist segons l'Evangeli de Mateu, que no em va anar malament, vaig tenir l'oportunitat de veure el Papa de molt a prop, més que a prop, vaig tenir la sort de tenir-lo durant un parell o tres de minuts a un metre i mig (tot i que tenint en compte que la meva sensació del temps en aquell moment devia ser molt relativa, també podria ser que haguessin sigut 30 segons). Va ser un moment molt intens, amb una gran càrrega emocional, estic segura que per tothom. En una experiència on, creguis el que creguis, l'ambient et pot i no saps ben bé perquè et venen ganes de plorar... Però sobretot, em va commoure la humanitat de la seva mirada, la d'un avi inexpert que mira un nen que plora sense saber ben bé que fer però sempre amb molta tendresa.

Probablement aquesta sigui una de les millors fotos d'aquests mesos, i per això penso que es mereix un lloc en aquest blog.