Punt d'inflexió

Ja han passat uns dies des de l’última visita del Marc, però aquest cap de setmana no pot passar sense una mínima referència en aquest blog. Tenir-lo aquí sempre és genial, i més tenint en compte que aquesta vegada hem hagut de tenir paciència i deixar passar un compte enrere de gairebé un més. Una altra vegada, la seva companyia m’ha omplert d’energia i m’ha portat terra ferma on descansar per seguir aquesta cursa amb moltes ganes. No dic res que ell no sàpiga, la seva presència em permet relaxar-me i exterioritzar tot el que vaig acumulant dins meu, amb ell puc deixar-me fluir, i mimar i deixar-me mimar. Parlar amb el Marc em permet verbalitzar sentiments i emocions que em fan prendre consciència del molt important que està sent tot això per mi, i a la vegada, sentir amb una gran claredat que ell és el millor company de viatge que puc tenir.

Aquesta primera quinzena de març ha sigut determinant. Sento que alguna cosa ha canviat i que he pujat un esglaó més en aquesta experiència vital. Ara sí, em sento part d’això completament, i sento que ho estic gaudint al cent per cent (cent per cent a la meva manera). Crec que he aconseguit prendre consciència del meu PRESENT amb tot el que això comporta, explotar cada dia que passa amb plena consciència de que el que estic experimentant és únic i que cada dia que passa no tornarà. Crec que fins i tot el meu posicionament vers la ciutat ha canviat, he començat a estimar-me-la i sento que el sentiment és correspost.

Em sento molt activa i estic coneixent i aprenent d’art tant com puc. Entre les meves últimes visites hi ha Orvieto, Viterbo, la Villa Lante, el Palazzo Spada, o Santa Maria di Monserrato, però la llista és molt llarga i tinc el somni utòpic d’arribar a veure-ho tot. 

A més em sento afortunada per les relacions que estic establint aquí a Roma, fonamentals en el pas dels dies aquí i estimulants en molts moments. La ciutat m’està regalant una companyia que m’omple, i aquesta companyia m’està aportant converses i moments que estic segura que guardaré tota la vida com un tresor. Moments especials que es manifesten en els moments més normals, com quan el temps es para a la cuina de casa mentre ens prenem una infusió abans d’anar a dormir i l’estona s’acaba convertint en un intercanvi d’estímuls i una complicitat que no té preu.

Gracias Pol, Sandra, Rocío y Nicolás por dibujarme sonrisas de felicidad tan intensas.