"Con la testa fra le nuvole"

Ja fa uns dies que sento amb molta intensitat les ganes de tornar a casa i veure-us a tots. I quan més passen els dies i més s’acosta el moment d’agafar el vol, més impacient estic. Em bé de gust, i més que això, necessito donar-vos una abraçada, seure al sofà de casa, fer un cafè a la terrassa amb el Marc, visitar el Poal (que per aquestes dates deu estar preciós), dinar i sopar amb la gent que estimo i assaborir tot el que tinc en aquesta ciutat tan bonica que es diu Barcelona. Els dos mesos que porto aquí es comencen a notar, i necessito fer una pausa per tornar a agafar-ho amb ganes.

Per aquí tot segueix molt bé, continuo ferma en el meu propòsit d’aprofitar cada estona, tot i que les dues últimes setmanes han tingut moments de tot. Per una banda els tràmits entre la universitat de Barcelona i la Sapienza han esgotat la meva paciència, més per culpa de la primera que de la segona (per sorprenent que soni). Fins ahir no vaig saber com quedava finalment el meu horari, i estem a finals de març...

La veritat és que l’aspecte acadèmic està sent el més fluix del meu pas per Roma. Quan fa uns mesos pensava en aquesta experiència m’imaginava cursant assignatures que estiguessin estretament lligades amb l’art Italià, però ha sigut impossible, i he acabat triant assignatures generals del “Ottocento” i el “Novecento”. La més diferent segueix sent “Letteratura cristiana antica” que, tot i que crec que serà potent, se’m planteja com l’oportunitat de descobrir un àmbit que per ara m’és totalment desconegut. Això si, la bibliografia d’aquestes tres matèries em portarà a la ruïna... per ara ja m’he gastat uns 80 euros en llibres de bibliografia obligatòria, i calculo que me n’hauré de gastar uns 100 més... A més, patiré per llegir tant en italià, només l’assignatura d’art del segle XX m’exigeix que llegeixi la humil xifra de 1100 pàgines, però com sempre, a per totes!

I l’altre aspecte que ha estat a punt de minar la meva moral en diversos moments ha estat la convivència al pis. Sort en tinc de tenir una companya com la Rocío en la qual trobo complicitat en els més diversos àmbits, perquè a les dues italianes a vegades les... deixe-m’ho estar... Una és més simpàtica que l’altre, i se li agraeix molt, però les dues són igual d’expansives i deixades (i dic deixades per no ferir sensibilitats). Sort que el pis també és escenari de grans moments, com “l’hora manzanilla” que hem instaurat amb la Rocío cada nit abans d’anar a dormir, o les estratègies que elaborem entres aquestes quatre parets per reconquerir el nostre palau enfront el col·lectiu italià i que, la veritat sigui dita, ens porten moments molt divertits.

I aquesta quinzena també ha sigut moment per inaugurar el període de visites. Aquest cap de setmana ha vingut la Laura a portar-nos alegria i positivisme al pis. Ha estat present en moments 100% italians, i m'ha fet tornar a veure la ciutat amb els ulls de qui la veu per primera vegada. Hem voltat molt, fins i tot més enllà de Roma, i ens hem deixat caure per Perugia. És emocionant rebre visites a la que ara és la teva llar, perquè fa que intentis treure la millor carta de presentació d'aquesta ciutat per aconseguir que l’altra persona marxi amb un trosset de Roma i un record molt especial. Laura espero haver-ho aconseguit!

Així que aquí em teniu, entre llibres d’universitat, nits de cinema, estones d’infusions, primers gelats a Roma, aperitius italians, visites culturals, maletes a mig fer, i amb unes ganes de veure-us que em desborden...

Ens veiem d’aquí res!